Jo, mutant (I)

La vida són fases més o menys estipulades. Tots coneixem la infància, l’adolescència, la pubertat, l’edat adulta, l’ancianitat... Les anem vivint a la nostra manera i com podem. Inclús algunes es solapen entre elles i creen subgèneres inclassificables als que bategem amb el nom de l’amic que les viu.

Sempre hi ha un pas d’una fase a una altra. Un temps que anem canviant poc a poc i alguns indicis ens indiquen la nouvinguda etapa. I jo ara, fa uns anys que noto al meu voltant una mena de canvi que altera a la gent profundament. Algo molt més fort que deixar de sortir perquè trobes novia, més poderós que canviar els pantalons cagats pels de pinces: ser mare.

El sentiment de voler ser mare (o pare, perquè hi ha homes que també ho pateixen) va més enllà que qualsevol canvi que haguem notat fins al moment. Literalment et canvia, et converteix en mutant de persona a procreador. La gent parla d’aquest estat de mutació profunda com a ‘rellotge biològic’, la ‘crida de la natura’, el ‘tic-tac’ que fa que entrem en contacte amb els nostres instints més animals i vulguem més que res aquest món tenir un bebè cagant-se i moquejant als nostres braços. I això si: sang de la nostra sang. Volem el resultat de barrejar la nostra genètica amb la del company/a actual perquè en surti un petit ent, conclusió del còctel hormonal de les nostres virtuts i defectes físics i psíquics.

Vist fredament això és molt ‘heavy’. Si, si, és el més natural del món, si sóc capaç d’entendre-ho perfectament. Però si et trobes fora de la roda o senzillament mai t’has plantejat deixar petjada hereditària al planeta, et sents com d’un altre món.

La mutació comença molt abans de ser mare. S’inicia el moment que decideixes que vols ser mare. De cop, aquest 90% del cervell que no havíem fet servir en la vida s’activa miraculosament amb un únic objectiu: concebre.

(continuarà!)