Aprendre

A mi les persones que ténen les coses molt clares me fan por. També una mica d’admiració, perquè envejo aquesta rotunditat en segons què. Que totes les intencions i les forces vagin cap a aquest únic objectiu, que és (sense cap mena de dubte) el millor.

Jo no sóc així, sinó ben al contrari. Cosa que no vol dir que dins meu no tingui una opinió clara. Però el temor a que no sigui l’encertada fa que la tria vagi canviant fins al punt de tornar boig al contrari i a un mateix.

El dubte, seguit de la culpa i la disculpa desmesurada per no haver encertat. Cosa provable, la de no encertar, quan qualsevol opció et sembla que no és la bona. Això hi ha gent que no ho té. I no ho entenc. Bueno si, dormen tranquils. Havent fet atrocitats, hi ha gent que ronca i li cau la baba cada nit. Mentre la gent com jo, per a una petita decisió, passa la nit al lloro.

Culpes i encerts a banda. L’autocrítica és imprescindible per a avançar. L’autoflagel·lació no, això només desespera. És com rascar-se una picada de mosquit. T’encetes, sembla que passa la picor, però després aquesta és més forta i a sobre et fas ferida.

Tots actuem per a alguna raó. A vegades són irracionalment estructurals. Per tant, ens agradi o no, formen part de nosaltres. I per tant, són el baròmetre de la nostra normalitat. Això no ens treu responsabilitat de millorar, de canviar. Sobretot quan topem amb algú que ens fa adonar que certes coses no estan del tot bé. O ho estan, segons com es miri.

I és des d’aquests punts de vista des d’on hem d’intentar mirar-nos. Veure si ens agradem. Veure què passaria si algú del nostre costat actués així. Si ens importaria i si li perdonaríem. I sobretot, si realment és tan catastròfic o només és molest.

I valorar. Valorar si val la pena canviar. I provar-ho o ignorar-ho. Però poder-ho fer amb criteri. Tenim arguments antiquíssims a favor del canvi com: rectificar és de savis. Si, i dels que s’equivoquen, també.

Darrerament he sentit molt la frase de la Forcades de ‘farem la revolució i després l’haurem de tornar a fer’. Doncs bé, l’agafo amb pinces per a adaptar-la: haurem de canviar el que no ens agrada i després tornar-ho a fer. Perquè una cosa és la intenció i l’altra és que la nostra conducta no torni a fer automàticament el que per a ella és ‘normal’.

Me n’alegro molt de no ser de les que ho ténen tot clar, no paro d’aprendre. Passo nits en blanc, el neguit de folclòrica m’explota dins el pit, tibo d’amics per a dubtes existencials que només arrenquen somriures i em costa parlar perquè se m’ennuvola el cervell. Però sé que val la pena.

Anem a picar pedra.

El tetris de la vida moderna

Em fa gràcia quan sento a algú que cerca l’amor. És un tema pel que sempre he tingut curiositat. Fascinació, més aviat. Quan parlen d’amor, entenem que és d’una parella. I més que cercar el gran amor de la nostra vida, a certa edat ja veus que el que necessita la gent és companyia. Un company de viatge que se’ns avingui mínimament per a tirar endavant sense sentir-nos sols.

Pel que he anat veient, trobar a algú que interpreti aquest paper és relativament fàcil. Es tracta d’anar provant i sobretot de posar-hi voluntat. Per part dels dos. Dues peces poden casar de moltes maneres, i més si les prems amb força. Fins i tot sembla que després costen més de separar. Estan com soldades a foc roent. Ens hem cremat i ens ha costat, però al final, estem contents de l’èxit obtingut. I diem orgullosos: mira, ens ho hem passat fatal però al final hem tirat endavant.

Plas, plas, bravo! Jo em trec el barret. I me’l torno a posar. Se’m desdibuixa el concepte d’esforç amb el de sacrifici. I no m’agrada. Si mai arriba el moment de separar les peces, acostuma a costar. Si s’han ajuntat amb força, amb força s’han de separar. A més, la ferida de la soldadura vasta deixa una cicatriu d’allò més lletjota.

Crec que l’amor de debò (i no parlo només del de parella), no és ben bé això. Si que es tracta d’encaixar peces, però sense cap mena d’esforç. M’explico. Quan dic que no costa esforç és que no notes que el fas ni el veus com a tal. És una feina constant, no només trobar l’altra peça, sinó trobar quina és la posició correcta perquè aquesta encaixi millor. Pot ser una tasca senzilla, però molt laboriosa. Com la cuina. Un pa amb tomàquet és bo, clar que si. Però els plats que porten hores de xup-xup i paciència, tenen tots els números de ser recordats com a àpats de l’any. I alimenten més.

Jo he tingut la gran sort de trobar algunes peces que encaixen molt amb mi. Tant que les comparo de manera desproporcionada (i desencertada) amb altres peces que em vaig trobant pel camí. Aquestes noves no les he sabut encaixar bé. Suposo que tot i tenir molt clar el procediment en el subconscient, mai l’he sabut aplicar de manera conscient quan es tracta de trobar parella. És curiós això que em passa. Perquè amb els amics ho he fet altres vegades, he donat voltes a les peces amb cura fins que han encaixat de manera natural. Per què no funciona amb totes les peces? L’error és no mirar a segons quines peces de la mateixa manera, les tracto com si fossin d’un altre joc. Per tant, són impossibles d’encaixar.

També tinc clar però, que no sempre tot ha de ser tranquil. Hi ha peces que necessiten d’una mica de soldadura per a encaixar. També tinc clar que una peça pot picar amb una altra amb tal virulència que es quedin enganxades com si fossin una. També tinc clar que hi ha números que amb aquest sistema encaixi on no toca. Bastants. Però això no treu que hi hagi peces per les que passar per la farga és imprescindible. Si no la fons una mica, et pot portar segles encaixar una peça que després acaba saltant quan arriba un ferro roent de debò.

Tot i les queixes, angoixes i teories absurdes que pugui generar, és apassionant jugar al tetris. Sobretot quan saps que estàs ben encaixat i no et fa por no saber quina figura vindrà. I sobretot també, quan ja comences a conèixer totes les formes de les peces que vindran. I molt millor, que només veure-les ja saps si poden encaixar o no. Sent conscients però, que sempre ens podem equivocar. I que cada vegada tenim menys temps fins que cau.

Només fa falta trobar-li la gràcia, tenir paciència i no perdre les ganes de seguir jugant.

Bancarrota

En el amor, como en la economía, el gran perdedor es el pequeño inversor.

No está acostumbrado a apostar. Y si lo hace, es con miedo y recelo.

La mayoría de veces recurre a consejo ajeno. Ya que no se considera entendido en la materia. Y sigue parámetros difusos que no entiende y ejecuta con convicción espartana.

Convicción y convencimiento propio que irá bien. Que es una inversión segura y que no puede ir mal. Porque sería injusto que al jugador prudente le vaya mal.

Pero el pequeño inversor tiene miedo. Mucho miedo. Porque le ha costado mucho ahorrar todo ese amor. Lo fabrica artesanalmente y con tanto cariño que casi nunca lo saca a pasear, por si se lo roban, lo dañan o lo pierde.

Ese amor no sabe ir solo. No sabe lo que es vivir. Ese amor no se desenvuelve con soltura, es un ‘NiNi’ que jamás se ha buscado la vida. Sacarlo al exterior es como lanzar a un niño a la selva para aprender a andar.

Así lo ve el pequeño inversor del amor. Y sufre, sufre constantemente desde el primer segundo que pisa solo la calle. Y lo sigue a escondidas, le recrimina cualquier movimiento en falso, no le deja hablar con desconocidos y le pega broncas apocalípticas si un día llega tarde y pasado de vueltas. Lo que podría ser una aventura emocionante y agradable, se convierte en un angustioso corto de suspense.

Y digo corto, porque el pequeño inversor del amor tiene prisa. Tiene mucha prisa por llegar a un banco que proteja su angelical criatura. Y los bancos, ya sabemos como son, bonitos por fuera y… bancos por dentro.

Caras de gente amable que te anima a entrar. Argumentos de peso, palmaditas en la espalda, trato de tu a tu, sonrisa, cara de confianza, firme aquí, vuelva cuando quiera a verlo, aquí estará. Te acompañan a la puerta y cierran con llave.

El pequeño inversor del amor sabe que tiene que hacerlo, tiene que dejar que el amor intente crecer y aprender. Pero le cuesta tanto, tantísimo dejarlo ir. Que hace tonterías. Llama al señor del banco al día siguiente, y al otro, y al otro. Pero todavía no hay movimientos. Es cuestión de tiempo, le dicen. Ya llegará.

Y el pequeño inversor del amor sólo sufre. Porque está convencido que juega al todo o nada. Que si no va bien ahora, nunca va a ir bien. No tiene paciencia y hace locuras. A los quince días el desquicie es tal, que ya ha amenazado al banco con demandarles si no le devuelven lo que es suyo. ¡Pero si se lo lleva ahora, va a perder la mayoría de sus ahorros! ¡Tenga paciencia!

Pero no. No tiene. Porque el pequeño inversor del amor lee los periódicos y ha pasado del miedo al pánico. La angustia lo devora y no puede pensar. Retira su amor raquítico y maltrecho, llevándolo a su guarida. Lo esconde de todos y lo protege, como un Golum con su anillo. Y allí se queda, acariciándolo y lamentándose por haber sido tan imprudente.

El pequeño inversor del amor vive siempre con miedo que su amor salga a pasear, porque siente que es el que más tiene que perder.

Pero tarde o temprano tiene que salir a respirar. Y cuando aparta lo ojos de su ombligo ve al resto de inversores. La mayoría no son como él. No esconden su amor, le sonríen y le dicen que tenga paciencia.

Y él les da la razón. Entiende perfectamente que jamás será feliz si no vuelve a jugar. Porque si no juega, nunca podrá ganar. Lo sabe y le duele en el alma. Pero no puede.

El pequeño inversor del amor respira hondo, mira su criatura que yace dentro del bolso, lo acaricia y vuelve a su cueva.

Guionista o actor

De les persones que conec, les que millor escriurien una comèdia romàntica són solteres. No és que sigui una característica essencial, les que tenen parella fer-ho perfectament, però crec que no quedaria igual.
És com si per una mena d’equilibri còsmic, uns escrivissin el guió que viuen els altres. Si ets l’escriptor, el teu sou és veure-ho materialitzat davant teu. Just com imaginaves.
D’aquesta manera veus la visió de l’amor que tens al cap. En la que creus i de la que n’estàs convençut. Pots saber què senten, què pensen quan es miren. Ho saps amb tota certesa perquè ho has escrit tu. Fins i tot el guió de les petites discussions, aquelles que acaben amb una rebolcada. O aquells finals folclòricoapocalíptics, tan ben lligats amb la frase adequada.
Vist pels teus ulls, tot és perfecte. O si més no, com tu havies pensat que havia de ser. I així no pot ser d’una altra manera, perquè no ho has contrastat.
Si ets l’actor només has d’esperar que es vagin succeint els esdeveniments del guió. Segur que és fantàstic perquè l’ha fet algú que ha cuidat fins al més mínim detall. A part, al no conèixer els episodis, vagi malament o no, sempre és un tria-la-teva-aventura i un ‘dragon khan’ de sentiments i emocions.
I un guionista no pot viure una comèdia romàntica? Si, suposo, si no l’escriu ell, clar.
Imagineu a un guionista assegut a la barra del bar, se li acosta una persona i li demana el diari. El guionista es gira i li crida: no, no és així! M’has de demanar l’hora! A part, hauries de ser morena! I gira cua, que això no és Manhattan!
Un fracàs estrepitós.
Molts ‘guionistes de comèdies romàntiques’ es lamenten que la seva vida la viuen els altres. S’inventen històries que ells són incapaços de viure. Però només és per por, perquè ja és el que volen, suposo. Si escrius el que desitges amb un camí molt marcat, res que surt d’aquí t’agrada. Per tant, per a viure-ho o tens una sort envejable, o estàs al ‘Show de Truman’ o ets el creador del nou ‘dogma 95’ i ja tot és igual.
Guionistes del món, relaxem-nos! Penseu que en aquests moments hi ha un guionista exprement el cervell creant el vostre guió. Només heu de deixar de pensar, buidar el cap i esperar que entri en escena algun extra.
Improvisació i incertesa. Ve cagalera de pensar-ho, eh? Qui ha dit que fer d’actor fos fàcil? Para ja el motor i deixa que sigui un altre el que prem les tecles.

Guillem

No me’n sé avenir que ja faci un any i que alhora només faci un any.
No has estat aquí des de sempre?
Acostuma a passar quan arriba gent com tu,
que no recordes quan no els coneixies.

Un any és molt temps per a segons què.
Per a una festa, per exemple.
Una pel·lícula d’un any també és massa llarga.
Però per a la nostra pel·lícula,
un any no són ni les lletres del principi.

Durant aquest temps hem ballat i hem rigut molt.
Hem jugat amb ànecs llop dins l’aigua.
Hem passejat enmig de dinosaures a l’altra punta de món.
Hem perseguit gats pantera per les cantonades.
Fins i tot t’has lligat actrius de Hollywood només amb un somriure.

Te’n faràs farts de sentir totes aquestes anècdotes.
Pensa que ja ens comencem a fer iaies i ens repetim més que els capítols dels Simpson.

Però de tot el que hem fet junts, hi ha una història que t’explicaré més que les altres.
Segurament cada vegada serà una mica diferent, ja saps que li poso salsa.

Una vegada tu i jo vam volar molt amunt i vam anat molt lluny.
Durant molta estona.
Tu eres molt petit, tant que no tenies dents i només menjaves del pit de la mare.

Una de les poques estones que ella descansava,
tu i jo vam anar a passejar per l’avió.
Estava tot fosc i en silenci, i seguíem poc a poc les llumetes del passadís.
Hi havia gent que dormia, d’altres llegien o miraven pel·lícules.
Altres contemplaven plaents al ‘best boy in the plane’.

Ja t’he dit que érem molt amunt.
Tant que estàvem sobre els núvols. On no plou mai.
Era fosc i estàvem en un lloc estrany ple de gent desconeguda.
I tu, lluny de cridar o gemegar, estaves callat i amb els ulls ben oberts, com si volguessis gravar tot el que estaves veient.
Rient a tots els que et saludaven amb llengües estranyes, sense por de res.
A la teva mirada tenies aquella espurna de la curiositat, de gaudir de tot el que és nou.
De creure que no té perquè ser dolent.
M’agafaves fort la samarreta amb aquestes mans que sempre han sigut grosses,
però només em miraves de tant en tant, perquè ja sabies que era allà i que no cauries pas.

Quan érem passejant per aquell avió, rumb a un lloc desconegut d’horaris al revés.
Em vas repenjar el cap al pit com dient: tot anirà bé.
I jo et vaig creure. I així ha estat.

Ara que ja fa gairebé un any d’aquell viatge, m'ha vingut al cap quan pensava què desitjava per al teu primer aniversari. Tu encara ets massa petit per a formular un desig quan apaguis l'espelma, per tant algú ho ha de fer per a tu.

Quan bufis, tancaré els ulls i pensaré just això:
Que sempre miris la vida amb aquesta curiositat i confiança.
Que sempre tinguis algú a qui agafar-te ben fort, que sàpigues que és allà.
Que sempre tinguis la certesa que tot anirà bé, que no tinguis por.
Que sempre vulguis aprendre i sobretot que continuïs sent ‘the best boy in the plane’.

Continua rient sense por Guillem, la vida és tan meravellosa com sembla.

Daltonisme emocional

No recordo veure una primavera així.
No recordo veure uns colors així.
No recordo parar-me al costat d’un camp de blat a collir un pipiripíp, perquè si.
No recordo que tot fos tan maco.

Notar que el pit es fa ample.
Que perds el cap un moment.
Respirar fins al fons tancant els ulls,
i pensar que la vida és meravellosa.

Perquè si.
Perquè allò que mires és molt bonic.
Perquè per fi te n’has adonat.
Perquè estàs tranquil.
I perquè et costa pensar en quan no ho estaves.

Aquell blat segurament sempre ha estat allà.
Potser sempre ha tingut el mateix color.
El sol sempre l’ha torrat de la mateixa manera.
Però jo sempre l’havia vist diferent.

Tampoc era lleig.
Era el que hi havia i ja estava bé.
Però ara que se m’han arreglat els ulls,
no entenc com em podia agradar.

He viscut ja unes quantes primaveres,
patir-les, més aviat.
Com un preludi plujós abans de la calor.
Unes quantes, però sento que aquesta és la primera.

I em fa feliç.
Em fa tan feliç poder-la viure amb la calma.
Em fa tan feliç haver tingut paciència.
Em fa tan feliç no haver-me rendit.

Perquè jo sabia que aquests colors eren aquí.
Ho havia sentit a dir.
I tenia tantes ganes de veure’ls,
que finalment els he vist.

Estic ansiosa per a veure els de l’estiu, la tardor i hivern.
Sé que seran igual de bonics.

No cal tenir por al canvi d’estació.
Un cop curada del daltonisme,
només he de procurar que sigui per sempre.

Pastillas para no pensar

clí-clinck!
- Buenos días.
- Buenas, qué desea?
- Pues mire, quería unas pastillas para no pensar.
- Ah, muy bien. Pero cómo las quiere?
- A qué se refiere?
- Pues si quiere dejar de pensar de golpe o...
- A ver, no quiero morirme.
- Supongo.
- Ni volverme mongo.
- Ya veo. Me refería a si quiere que dejar de pensar solo unas horas al día, o parar de darle al tarro una temporada.
- Hombre, no sé, quizás unas horas... ya sabe, esas que no piensas nada productivo y sólo te agotas.
- Ah bueno, igual usted quiere las pastillas para pensar bien. Esto es distinto.
- No sé, qué me recomienda?
- Pues depende, quiere dejar de pensar o no?
- Bueno, dejar de pensar... es muy radical.
- En qué quedamos? Porque claro, después me vendrá cabreado diciendo que es un inútil.
- Oiga, no se enfade, yo le expongo mi problema.
- Qué soy yo, su psicólogo?
- No, pero vende pastillas para la cabeza, digo yo que un poco comprensivo tendrá que ser!
- Si claro, igual de comprensivo que un camarero cuando le meten la chapa los clientes!
- Mira, yo me voy.
- ESO, VÁYASE A PENSAR UN RATO!
- SERÁ HIJOPÚTA! Un poco de respeto, no?
- … Ay perdone, es que llevo unos días más malos...
- Yo no tengo la culpa.
- Ya lo sé, ya lo sé... si es que claro, con éste trabajo, que oyes muchas cosas. Y la parienta, que no me valora... Últimamente me estoy tomando las pastillas que aumentan la autoestima y el ego. Y una contraindicación es que te vuelves un poco chulo.
- Vaya... Tampoco está mal.
- Si bueno, no está mal, pero claro, a la que se pasa el efecto, pesa. Y las ostias que te han dado, duelen. Me va a costar dejarlas.
- Pues igual me quedo un bote, no me iría mal.
- Uy, pero claro, entonces con las pastillas para pensar mejor no combinan mucho. Con las de dejar de pensar son bastante compatibles.
- Ah,... pues no sé. Ahora tengo un dilema.
- Mire, hacemos una cosa. Como le veo apurado, le doy las del ego y las de dejar de pensar. ESO SI. Las de dejar de pensar se las toma una cada noche y de las otras por la mañana.
- Una de cada?
- Sí. Y SOBRETODO si tiene que salir de casa por la noche, NO SE TOME la de dejar de pensar hasta que vuelva, que se han dado casos de liarla parda.
- Claro, con la inconsciencia...
- Y la excusa de la pastilla, que muchos enseñan el bote y se piensan que se perdona todo. Yo no me hago responsable.
- De acuerdo, quedamos así.
- Bien. Pues un bote de Egoarribol y otro de Paraltarro Complex. Són 95€.
- Coño, está caro dejar de pensar.
- Si, es un poco absurdo.
- Puedo pagar con tarjeta?
- Por supuesto... Mire, ya puede entrar el pin. - bí-bíp-bí-bip- Muchas gracias y suerte.
- Espero que tenga razón. Y si no va bien, siempre puedo comprar las pastillas para olvidar, no?
- Sí, puede. Pero tiene que saber que están agotadas. Las he pedido hace semanas. , pero no le puedo dar fecha de llegada. Hay mucha lista de espera.
- Curioso... sabe qué? Apúnteme al final de la lista, total, si cuando lleguen no las quiero, se las dejo.
- Otro a la lista para Forgetininas, pues. Si supiera la receta me forraba.
- Ya te digo. Si supiera la receta no me acordaba ni de mi madre!
- JAJAJAJA, exagerao.
- Ale, que tenga feliz día.
- Eso seguro., dentro de media hora me toca un Comerperdicíl.