Trencat

Es pot caminar amb un dit trencat? Si és el petit, puc assegurar que si. I ballar rumba. Dies i dies, si cal.

Les persones som autòmats de mil peces. Si una d’elles la tenim cascada o bé ens la treuen, probablement podem seguir endavant. Clar que hi ha peces molt més importants que d’altres, algunes vitals, però la gran majoria són prescindibles o bé substituïbles per recanvis.

A nivell emocional també podem anar tirant encara que tinguem alguna tara. Es pot viure amb el cor trencat, amb el cap espatllat, amb la moral rovellada o els sentiments fosos. I com que anem fent, ningú se n’adona. I si ho fan, segurament no diuen res. Com quan algú té una pupa enorme al nas, no pots deixar de mirar-la però ets incapaç de dir-li. I en la 'realitat' allò no existeix.

Hi ha lesions que es veuen de seguida. Quan et trenques un peu vas coix, quan et fots un cop al braç vas embolicat. En canvi d’altres costa una mica més de detectar. Quan tens el cor trencat no deixes que se t’acosti ningú, o quan estàs amb l’estat d’ànim esberlat, un comentari et pot fer vomitar. Aquestes lesions, mal que ens pesi, es veuen més fàcil del que sembla.

Uff, ara tinc la imatge d’una joguina que encara camina però que li falta un braç, un ull i que té la cama del revés. Val, funciona però fa cagar de por. En certa manera, depèn del que tinguem trencat, podem arribar a fer tanta o més por.

‘No te’l podem enguixar, només has de vigilar, fer repòs i esperar que es soldi’. Això em va dir el metge. Sovint la majoria de coses que es trenquen, físiques o no, han de seguir el mateix tractament. No val pressa, no val curar-ho ràpid i malament, si no sempre més vas coix... o et queda lleig. ‘Si bueno, jo ja m’he acostumat a veure’l així de tort’. No si ja, tothom s’acostuma al que sigui, però cal? Jo crec que no, ara crec que no cal.

Si les coses es poden curar bé, doncs que es curin bé. Sé perfectament que es pot viure amb més d’una cosa trencada. Un dia, un mes o tota la vida. Tu i els del teu voltant s’acostumen i ja forma part de tu, no passa res. Suposo que som prou forts per a poder viure d’aquesta manera i quedar-nos tan amples. Ho trobo perfecte si no hi havia un altre camí. La capacitat d’adaptació és la que ens manté vius.

Però i si es pogués arreglar? I si només fent una mica de repòs i vigilant es pogués arreglar? I si menjant-nos la impaciència i mirant més enllà tot tornés a funcionar?

Qualsevol no s’aguantaria i passaria un mal tràngol, oi? Al cap i a la fi, el món és dels qui tenen paciència, no Ra?