Aprendre

A mi les persones que ténen les coses molt clares me fan por. També una mica d’admiració, perquè envejo aquesta rotunditat en segons què. Que totes les intencions i les forces vagin cap a aquest únic objectiu, que és (sense cap mena de dubte) el millor.

Jo no sóc així, sinó ben al contrari. Cosa que no vol dir que dins meu no tingui una opinió clara. Però el temor a que no sigui l’encertada fa que la tria vagi canviant fins al punt de tornar boig al contrari i a un mateix.

El dubte, seguit de la culpa i la disculpa desmesurada per no haver encertat. Cosa provable, la de no encertar, quan qualsevol opció et sembla que no és la bona. Això hi ha gent que no ho té. I no ho entenc. Bueno si, dormen tranquils. Havent fet atrocitats, hi ha gent que ronca i li cau la baba cada nit. Mentre la gent com jo, per a una petita decisió, passa la nit al lloro.

Culpes i encerts a banda. L’autocrítica és imprescindible per a avançar. L’autoflagel·lació no, això només desespera. És com rascar-se una picada de mosquit. T’encetes, sembla que passa la picor, però després aquesta és més forta i a sobre et fas ferida.

Tots actuem per a alguna raó. A vegades són irracionalment estructurals. Per tant, ens agradi o no, formen part de nosaltres. I per tant, són el baròmetre de la nostra normalitat. Això no ens treu responsabilitat de millorar, de canviar. Sobretot quan topem amb algú que ens fa adonar que certes coses no estan del tot bé. O ho estan, segons com es miri.

I és des d’aquests punts de vista des d’on hem d’intentar mirar-nos. Veure si ens agradem. Veure què passaria si algú del nostre costat actués així. Si ens importaria i si li perdonaríem. I sobretot, si realment és tan catastròfic o només és molest.

I valorar. Valorar si val la pena canviar. I provar-ho o ignorar-ho. Però poder-ho fer amb criteri. Tenim arguments antiquíssims a favor del canvi com: rectificar és de savis. Si, i dels que s’equivoquen, també.

Darrerament he sentit molt la frase de la Forcades de ‘farem la revolució i després l’haurem de tornar a fer’. Doncs bé, l’agafo amb pinces per a adaptar-la: haurem de canviar el que no ens agrada i després tornar-ho a fer. Perquè una cosa és la intenció i l’altra és que la nostra conducta no torni a fer automàticament el que per a ella és ‘normal’.

Me n’alegro molt de no ser de les que ho ténen tot clar, no paro d’aprendre. Passo nits en blanc, el neguit de folclòrica m’explota dins el pit, tibo d’amics per a dubtes existencials que només arrenquen somriures i em costa parlar perquè se m’ennuvola el cervell. Però sé que val la pena.

Anem a picar pedra.