Pastillas para no pensar

clí-clinck!
- Buenos días.
- Buenas, qué desea?
- Pues mire, quería unas pastillas para no pensar.
- Ah, muy bien. Pero cómo las quiere?
- A qué se refiere?
- Pues si quiere dejar de pensar de golpe o...
- A ver, no quiero morirme.
- Supongo.
- Ni volverme mongo.
- Ya veo. Me refería a si quiere que dejar de pensar solo unas horas al día, o parar de darle al tarro una temporada.
- Hombre, no sé, quizás unas horas... ya sabe, esas que no piensas nada productivo y sólo te agotas.
- Ah bueno, igual usted quiere las pastillas para pensar bien. Esto es distinto.
- No sé, qué me recomienda?
- Pues depende, quiere dejar de pensar o no?
- Bueno, dejar de pensar... es muy radical.
- En qué quedamos? Porque claro, después me vendrá cabreado diciendo que es un inútil.
- Oiga, no se enfade, yo le expongo mi problema.
- Qué soy yo, su psicólogo?
- No, pero vende pastillas para la cabeza, digo yo que un poco comprensivo tendrá que ser!
- Si claro, igual de comprensivo que un camarero cuando le meten la chapa los clientes!
- Mira, yo me voy.
- ESO, VÁYASE A PENSAR UN RATO!
- SERÁ HIJOPÚTA! Un poco de respeto, no?
- … Ay perdone, es que llevo unos días más malos...
- Yo no tengo la culpa.
- Ya lo sé, ya lo sé... si es que claro, con éste trabajo, que oyes muchas cosas. Y la parienta, que no me valora... Últimamente me estoy tomando las pastillas que aumentan la autoestima y el ego. Y una contraindicación es que te vuelves un poco chulo.
- Vaya... Tampoco está mal.
- Si bueno, no está mal, pero claro, a la que se pasa el efecto, pesa. Y las ostias que te han dado, duelen. Me va a costar dejarlas.
- Pues igual me quedo un bote, no me iría mal.
- Uy, pero claro, entonces con las pastillas para pensar mejor no combinan mucho. Con las de dejar de pensar son bastante compatibles.
- Ah,... pues no sé. Ahora tengo un dilema.
- Mire, hacemos una cosa. Como le veo apurado, le doy las del ego y las de dejar de pensar. ESO SI. Las de dejar de pensar se las toma una cada noche y de las otras por la mañana.
- Una de cada?
- Sí. Y SOBRETODO si tiene que salir de casa por la noche, NO SE TOME la de dejar de pensar hasta que vuelva, que se han dado casos de liarla parda.
- Claro, con la inconsciencia...
- Y la excusa de la pastilla, que muchos enseñan el bote y se piensan que se perdona todo. Yo no me hago responsable.
- De acuerdo, quedamos así.
- Bien. Pues un bote de Egoarribol y otro de Paraltarro Complex. Són 95€.
- Coño, está caro dejar de pensar.
- Si, es un poco absurdo.
- Puedo pagar con tarjeta?
- Por supuesto... Mire, ya puede entrar el pin. - bí-bíp-bí-bip- Muchas gracias y suerte.
- Espero que tenga razón. Y si no va bien, siempre puedo comprar las pastillas para olvidar, no?
- Sí, puede. Pero tiene que saber que están agotadas. Las he pedido hace semanas. , pero no le puedo dar fecha de llegada. Hay mucha lista de espera.
- Curioso... sabe qué? Apúnteme al final de la lista, total, si cuando lleguen no las quiero, se las dejo.
- Otro a la lista para Forgetininas, pues. Si supiera la receta me forraba.
- Ya te digo. Si supiera la receta no me acordaba ni de mi madre!
- JAJAJAJA, exagerao.
- Ale, que tenga feliz día.
- Eso seguro., dentro de media hora me toca un Comerperdicíl.

La princesa de la casa

A casa tenim una princesa a qui mimem com una reina.

M’encanta quan entro a casa i no em veu, se n’adona que hi sóc i em somriu tant que sembla que li hagin d’explotar les galtes.
No fa per a fer-te un petó, però te’l demana amb la mirada. Posa la galta, no fos cas que ens passéssim de cosona.
S’aixeca i camina a palpentes. Sembla que hagi de caure, però el pas és segur. Dóna-li l fiança, penso, ho farà segur. I si, generalment ho aconsegueix. I si no, s’espera una estona.
És pacient. Ha après a ser-ho. I somriu, també ha après a fer-ho.
Somriu per a tot. Em sorprèn la seva capacitat per a emocionar-se per les coses més senzilles. Sembla que amb els anys ho oblidem això.
El seu món està fora de les preocupacions que tenim els adults. Fa que no amb el cap quan veu la violència a la tele, o deixa anar un ‘bàcs’ quan no li agrada alguna cosa. Però la resta, sembla que no li preocupi. Dic sembla però no és del tot veritat. Comentem l’error de pensar que no entén bé les coses i que li hem de maquillar la realitat, quan de tant en tant deixa anar una pregunta que et deixa clavat a la cadira. Com a una criatura, no sé per què li parlem diferent. Una cosa és fer-ho amb tacte i l’altre és parlar com si fossin tontos.
La seva moneda de canvi son els somriures, la mala llet i la companyia.
Et fa pocs regals. Algun dibuix que penges a la nevera, un panellet sobrant de la castanyada ben embolicat en un tovalló o un mocador brodat amb més pena que glòria. Però tenint en compte que és l’únic que fa a la vida, realment és una manera bonica d'agrair tot el que fas.

Dir gràcies. Aquest petit gest que no ha sabut fer mai. Aquest orgull de pensar que les coses es fan perquè s’han de fer. Aquests collons tan ben col·locats que han fet posar dret a més d’un. D’aquest geni en queda un bri en la mirada. Crec fermament que ho guarda tot dins el puny de la mà que no pot obrir. Res perdura per sempre però mai canviem del tot.
Tots tenim un ying i un yang, una part més fosca i una més clara i amable. A la nostra princesa, per no dir reinona, només li’n queda una de visible. El destí ha volgut que només ens ensenyi la que havia estat amagada des de sempre.
El puny agafat amb ràbia hi és, però la mirada, el somriure i el pessic per a cridar l'atenció es veuen molt més que això.
Ella no ha triat canviar ni fer-se gran, però ho ha hagut de fer. Com nosaltres hem après a ser la seva cort fidel i marcar unes noves normes de convivència.

Tu cedeixes, jo cedeixo. Jo faig sense demanar res a canvi i tu em dius gràcies. El temps m’ha ensenyat la teva cara bonica i em fa donar-te les gràcies a tu. No se m’acudeix res més per a agrair-t’ho que seguir tractant-te com una reina.

Digue'm el que vull sentir

Digue’m el que vull sentir.

Però has de tenir en compte vàries coses:
No et deixaré parlar.
T’exposaré un discurs inqüestionable.
Tibaré d’arguments lògics perquè siguin encertats.

I m’hauràs de donar la raó.

Et diré que no ho necessito i que ja estic de volta de tot.
Em sumaré als que estan malament i si puc, lideraré els que estan fatal.
Em basaré en fets reals i viscuts en pròpies carns per a demostrar el que et dic.
Et diré que no sóc pessimista, sinó realista.

I m’hauràs de donar la raó.

M’amagaré darrera el meu fortí.
M’hi sento segura i m’ha costat molt de construir.
No em deixa anar molt lluny, d’acord, però em protegeix.
Veig a tothom des d’aquí, ningú pot arribar i fer-me mal.

És un sistema assenyat, m’has de donar la raó.
No pots fer una altra cosa.
Perquè el que dic és raonable i els dos ho sabem.

Però també sabem què és el que em fa falta.
Saps el que necessito per a agafar un altre camí.
Si volgués fer-ho, és clar, m’hauries de dir el que vull sentir.
El que realment vull sentir.

Si no ho fas és igual, ja trobaré qui em doni la raó.
Ja trobaré a algú que em doni una mica d’alè.
I tot anirà bé, com sempre.

Hi ha submarinistes que no pugen a la superfície fins que no se’ls acaba l’aire.

Si us plau, tingues paciència i digue’m el que vull sentir.
Si no seguiré explorant els coralls de sota casa.
Que també són macos, eh? No estan pas malament.
Amb això m’has de donar la raó, no?

Virtut o defecte

Sempre hi ha una virtut o una altra que desitgem i no tenim.

De totes elles, la que voldria és la de ‘no cagar-la’.

No la de ‘no equivocar-me’. Vull dir tal com sona: la virtut de ‘no cagar-la’.

A veure, potser confonc ‘no tenir la virtut’ amb el ‘tenir el defecte de’ cagar-la.

M’explico. Em refereixo a aquelles petites coses que no són desgracies però que et van donant pel sac. Fets que són tonteries, petits detalls que si succeïssin en un altre moment o situació passarien inadvertits.

Perquè clar, no tinc la virtut de ‘no cagar-la’. Però tinc magnífica virtut de fer-ho just quan la cagada pot abastar la seva dimensió màxima. A més tenen l’agreujant que les has provocat tu. Amb el conseqüent sentiment d’autoimbecil·litat que et pot torturar anys i panys.

El pitjor és que ja ho esperes. Quan tot va bé penses: ay, quan la cagaré... I ara ve quan la cago... Aquell comentari fora de lloc, aquests sentiments mal entesos, aquella reacció exagerada, aquell despistíllo a la feina, aquella copa de més,...

Per què? Perquè no tinc la virtut de ‘no cagar-la’? O el defecte de fer-ho.

És igual.

Total, crec que tampoc tinc la virtut d’escriure bons textos i que s’entenguin.

Això si, tinc la virtut d’evitar que es facin pesats, perquè per defecte tots són curts.

Fotografia

La necessitat de fer una fotografia deuria néixer d’un mut. O d’una persona incapaç de trobar les paraules adequades per a descriure una situació. Potser també de l’avarícia de voler emportar-te alguna cosa que no pots moure de lloc. O de l’ambició de voler plasmar eternament la joventut, o de ser immortal. O perquè un desconfiat cregui el que mai hagués pensat. O per a poder robar sense endur-te res. O per a contemplar aquella mirada d’amor per sempre. O potser per a desar els records en un suport menys fràgil que la memòria.

Està clar que la fotografia ha evolucionat moltíssim i molt ràpid des de que es va inventar. Hem canviat els hàbits. Hem passat de fer una fotografia a tirar una foto. Però el motiu per qual les fem no crec que hagin canviat gaire.

Això si, igual que la societat, la fotografia ha evolucionat cap a un consumisme extrem. L’afany de canibalisme ha arribat a aquesta disciplina artística que ja ha passat a ser una activitat habitual de masses. Mirem el món a través d’una pantalla, tot el dia. Coneixem les notícies a la televisió, treballem davant l’ordinador, ens comuniquem via mòbil i consultem les xarxes socials amb la tablet. I les vacances les mirem a través de la pantalleta de 2” de la càmera. Només cal aixecar una mica la vista i contemplar al teu voltant... som un exèrcit de disparadors concentrats en un mateix punt. No ens detenim a contemplar el que hi ha més enllà de la vista panoràmica. Veiem les meravelles d’aquest món amb l’antifaç del límit de l’objectiu. Estem ansiosos buscant com podem fer el millor ‘shot’, disparem a ràfegues, a discreció, sobrats de SD i de bateria, sabent que alguna de les 450 fotos serà la bona per a poder lluir davant de qui sigui. La majoria d’aquestes no rebran mai un tractament digne. Restaran per sempre en el limbe d’una carpeta a Mis Imágenes sense classificar.

No cal posar-se dramàtics tampoc. L’abaratiment dels costos i la multitud de suports per a captar imatges ha convertit la fotografia en una forma d’expressió creativa a l’abast de tothom. Pots lluir al mòbil la cara del teu nét, rebre un ram de flors que mai oloraràs, compartir una vista espectacular, veure uns llavis que diuen t’estimo. Pots plasmar emocions i transmetre-les en un instant. Pots emocionar, indignar, fer riure, començar una guerra i acabar un dubte. Una fotografia pot canviar el teu estat d’ànim. Independentment de la seva qualitat, en aquest cas el que conta és el missatge. Fer una foto és com parlar però estalviant-te feina. Tothom es comunica, però per a parlar no tothom fa servir paraules refinades i boniques.

Foto de Fernanda Schenferd

Tot això no impedeix un fet irrefutable: la fotografia, la fotografia ben feta, és un art. I com a tal, només alguns saben fer-lo bé. No és gens fàcil disparar en el moment adequat. Just en aquell moment. Es necessita molta experiència per a saber descriure una persona en un fotograma 2D. Captar l’essència del que pensa, de la seva ànima. Cal ser brillant per a plasmar una idea, un concepte, un sentiment, una denuncia en una imatge. Si, a vegades és fàcil impressionar, hi ha moltes tècniques i programes de retoc. Però desenganyem-nos, que no cola. Hi ha noies que per molt que les maquillin, només arribaran a Miss Simpatia.

Una bona fotografia no es devalua amb el pas del temps. Ni tampoc t’ha de deixar sense res a dir. Si, valdrà més que mil paraules, però una bona fotografia t’ha de portar a dir-ne mil més. A fer-te reaccionar i a tenir ganes de comentar-la, d’inspirar-te alguna cosa a fer.

Hi ha fotografies però, on ja no hi ha res més a afegir. Tenen el ‘The End’ estampat al darrera. No passa res. També hi ha frases que ensumen a final. I no per això deixen de ser més boniques i necessàries.

P.D.1: Aquest text va començar sent un encàrrec i ha acabat sent una entrada.P.D.2: Fer, si te gusta para tu proyecto, ya sabes, todo tuyo =D

NYC

Dir que Nova York és fantàstic és un clàssic carrincló. Però dir que la truita de patates de ta mare és la millor del món també. I no per això deixa de ser cert. Aquí tot és especial. Cada cosa té alguna característica que la fa única. Suposo que ho apreciem perquè no vivim aquí. Perquè tot que veiem ens recorda a algo que alimenta tòpics pel·liculeros, o novel·lístics, o musicals, o d’art modern o de publicitat. Però és més que això. És com una Europa renovada. Dissenyada a ‘imagen y semejanza’ però més gran, més alta i combinada amb gràcia. Total, no tenen història, poden inventar-se el que sigui. Todo vale. Amb gent de tots colors i mentalitats. Són els llocs on tocaven els grans del rock, el blues i el jazz. Són els carrers on s’han concebut i rodat algunes de les millors pel·lícules. Són els bars on bevien aquells autors que tan han marcat la història contemporània. Són els museus on pots veure les obres crucials i més conegudes de la història de l’art. És la ciutat on pots trobar la botiga que venen el que necessites. El que sigui. I tenir-ho al moment. Si tens diners per comprar-ho. És encara, la ciutat de les oportunitats. Si vols, tens sort i et saps moure.

Hi ha tants NYC com persones la visiten i hi viuen. Pots sentir milers d’històries diferents sobre la City i totes seran certes. La del paradís net i segur, i la de les rates pel carrer i la pobresa extrema. És NYC un miratge? Avui he conegut un noi grec que fa 14 anys que viu aquí i m’ha definit la ciutat com a ‘surrealista’. Doncs si, té aquest punt també. S’acabarien els adjectius i tots serien encertats.

El que està clar és que té alguna cosa que enganxa. I com tot el que enganxa, també té coses no tan bones. Viure aquí més de dos o tres anys diuen que cansa. Deixa d’enlluernar-te i veus l’altra cara de la moneda. Un cop saps el que hi ha, o marxes o ja t’hi quedes per sempre. Com a visitant, entregar-se a l’encant d’aquesta ciutat (com faries amb qualsevol passió) porta el risc de poder decebre’t. I també el risc de quedar tan fascinat que et converteix en yonki de NYC de per vida. Patir per patir, jo trio aquesta opció. Barra lliure de flipamenta.

Aquests dies estic vivint moments de plenitud i melancolia. Moments que he pensat que viure aquí és el que vull. Moments en què he passat de l’alegria extrema de sentir-me afortunada de poder viure aquestes sensacions, a la plorera de pensar que he de marxar. Per què em fas sentir tan còmode si no em puc quedar? Per què viure aquest idil·li sabent que té un final? Per què fas que m’entregui d’aquesta manera, si enyoraré tot de tu. Des de la calma aparent del matí al West Village a la pudor del peix a Chinatown? Per què em tornaràs a casa amb l’únic objectiu de buscar la mínima excusa de venir-te a veure altre cop?

Senzillament ho fas perquè jo vull que sigui així. Perquè és el que vaig venir a buscar i he tornat a trobar. Aquest amor impossible i correspost alhora que fa que tot encaixi de manera folclòrica. I tu m’has donat el que més desitjava. Per tot això, gràcies.

Potser si que és un miratge. Avui contemplant les llumetes dels edificis i cotxes des de dalt de l’Empire State he pensat que tots s’havien posat d’acord perquè allò estigués funcionant en aquell precís moment. Després te n’adones que no, que tot va compassat perquè és així. Perquè hi ha qui neix amb salero i garbo i hi ha qui no. Hi ha amors que han nascut per a ser amants. Hi ha llocs que ens fan sentir com a casa per aprendre com volem que sigui casa nostra. Hi ha viatges per a distreure’ns i d’altres per a aprendre. Com les pel·lícules. Hi hi ha qui t’ho ofereix tot, per un mòdic preu.

Jo tinc clar el que és New York per mi i el que em provoca. L’estimo perquè em fa sentir més viva. L’adoro perquè m’empeny a cercar altres amors que em puguin fer créixer més. Només espero que arribi el dia que NYC trobi algú que la faci sentir igual que els que l’adoren. Ser un Zeus de les urbes ha de ser molt cansat. It’s up to you.

L’art de la conversa

De totes les arts que ens fan gaudir una mica més de la vida, el que més m’agrada és el de la conversa.

Tan poc valorat a peu de carrer. Tan humiliat per alguns que s’anomenen ‘tertulians’.
És tan quotidià que l’identifiquem com una simple necessitat. I clar que ho és! Però el fer-ho cada dia no li resta valor, ni vol dir que tots el sapiguem portar de la manera apropiada. Com totes les arts, exercir-les bé costa tant!

Em fascinen els personatges capaços de donar-te una bona conversa. De convertir tot el que diuen en interessant. De fer-te entendre el que no haguessis comprès mai. Capaços de centrar els teus sentits en aquella història. D’hipnotitzar-te amb petites novel·les que tu coescrius. Perquè el bon art de la conversa no és un monòleg, no parlo d’aquests egòlatres que parlen i no escolten. NO. Es tracta d’interactuar. A dues, tres, quatre o les bandes que faci falta.
Un debat sense moderador. On les paraules lliguen com si es tractés d’un guió madurat.

L’art de la conversa transforma la improvisació constant en energia pel cervell. Aprendre i comprendre, compartir i discutir. Rebatre i estar d’acord. Passar de tema a tema com un tarzán saltant pels arbres. Conèixer realment a qui pensaves que ja havies calat i fer caure del pedestal a un ‘cantamanyanes’ amb quatre frases ben apreses. Crear interès per coses que ni coneixies i descobrir que coses que tenies com a interessants tenen menys suc que un tap de suro.

És fantàstic conversar amb algú i conèixer poc a poc com és sense que et digui res d’ell mateix. Enamorar-te d’una manera de parlar i deixar-te endur. Despertar la curiositat sobre aquell llibre, aquella peli, aquella persona o el clàssic ‘arreglar el món’. Perquè en la majoria de converses (sobretot de sobretaula) deixes en ridícul a Willy Fog. Tot sovint acabes al mateix punt de partida, però tant se val. Has viatjat, has conegut llocs i personatges estranys i sobretot, ja tens més fons per la teva conversoteca.

Una conversa por ser una guerra, amb armes i objectius diferents a cada bàndol. Quan trobes un conversador millor, no val fer-se l’ofès. És hora d’adquirir pràctica. Has d’aguantar i seguir el seu fil. Escoltar com condueix les paraules, mirar com les acompanya amb els gestos, ser respectuós i esperar el moment de poder entrar a ballar. Has d’estar preparat per a vèncer la batalla i ser vençut amb elegància, humor i coneixements. Sobretot. Les partides de pòker poques vegades es guanyen amb farols. No has de desestimar cap tema, has de ser humil, ser punyent, ser... qui vulguis ser aquell dia.
I si els interlocutors no responen, no t’entenen, no volen conversar. No passa res, com cantava La Carrá: búscate otro más bueno, vuélvete a enamorar!

P.D.: Com no podia ser d’una altra manera, aquest text ha sorgit a arrel d’una conversa. I el dedico (en plan pop star, porque yo lo valgo) al gran conversador que me’l va suggerir i que a sobre, m’ha deixat la foto. Per l’Oriol.