Jo, mutant (III)

El drama. Cada final de cicle amb l’arribada de la menstruació ve el drama. Un altre cop no ha funcionat. A sobre haver d’aguantar a les alumnes avantatjades que es queden prenyades abans que les teves amigues. Gggggggggggrrrrrrrrr, fins i tot jo les mataría! Et miren amb aquella cara de jo-si-que-sé-fer-les-coses barrejada amb una de el-meu-home-és-un-semental que és per picar-les. Perquè tot i que no és una carrera, jo noto la sensació de fracàs cada final de mes, com si caigués un altre número en el contador. I veig que ataca al més profund de la nostra autoestima.

Sort que poc a poc es pot arribar a desviar la conversa cap a altres temes. Com per exemple: Saps que El-meu-home s’ha apuntat al gimnàs? Ah si? Com és? Ara vol posar-se una mica en forma. A més a deixat de fumar. Collons, si no ho va fer ni quan ho va prometre per la final de la Champions. Ja, ja... és que... el metge ens ha dit que així els espermatozous tindran millor qualitat i bla, bla, bla...

El centre de l’univers és això. La mutació està apoderant-se de tot l’ésser que consideres la teva millor amiga. És imparable. Potser si que és cosa del nostre sentiment animal de reproducció i supervivència. I fa que les teves gràcies ja no facin gràcia. Hi ha coses amb les que no es juga. No facis broma sobre el Guardiola i mai posis pals a les rodes de la mutació. Sortiràs escaldat.

Si, entenc que és inevitable. Quan anel·les moltíssim una cosa, la teva vida gira al voltant d’això. I la mutació s’encarrega que tot encaixi com un tetris esperant el moment de que arribi el nen. Qualsevol fet o conducta que s’alteri per això està perfectament justificada. Ei, i entenc que és una putada no saber quan vindrà. No saber si serà aquest mes, el que ve, l’any vinent o el següent. Agafo aquesta nova feina? M’apunto al gimnàs de fitness o faig activitats toves? Comprem un cotxe petit o un monovolum. Aquesta és l’altra. No es pot ser pare sense tenir una minifurgoneta? Les cadiretes ocupen espai, vale, però CAL un cotxe de 7 places? Tindreu un bebè o un San Bernardo? A casa meva anavem 5 en un Ford Fiesta i sobrava espai. Són coses que no s’acaben d’entendre però que ja ni es plantegen, són normals. La mutació en els homes es nota sobretot en aquest punt: cotxe gros. Cuidao nenas, que no el volen per posar la bici, volen un crío!

Aquest estat de tensió et desquicía. I els del voltant ho notem i no podem fer res més que estar al costat i rendir-nos davant la mutació. Massa tard.

I enmig d’aquest bucle que es va repetint mes darrera mes i cada vegada en més amics i amigues, per fi arriba el dia. De tant evident és que t’agafa per sorpresa. I es nota. Sense parlar, només amb la mirada. La mutació comença a notar-se físicament: està embarassada. Sense que obri la boca saps que passa alguna cosa. No només ho sospita, com altres vegades, ho sap. I se li nota. Els ulls s’humitegen, les paraules són més calmades, el petó de bon dia és més carinyós. Està com estranya. Ho ha aconseguit. L’alien ha penetrat dins el seu cos. Ja són dos: ella i la petita mongeta.