Fotografia

La necessitat de fer una fotografia deuria néixer d’un mut. O d’una persona incapaç de trobar les paraules adequades per a descriure una situació. Potser també de l’avarícia de voler emportar-te alguna cosa que no pots moure de lloc. O de l’ambició de voler plasmar eternament la joventut, o de ser immortal. O perquè un desconfiat cregui el que mai hagués pensat. O per a poder robar sense endur-te res. O per a contemplar aquella mirada d’amor per sempre. O potser per a desar els records en un suport menys fràgil que la memòria.

Està clar que la fotografia ha evolucionat moltíssim i molt ràpid des de que es va inventar. Hem canviat els hàbits. Hem passat de fer una fotografia a tirar una foto. Però el motiu per qual les fem no crec que hagin canviat gaire.

Això si, igual que la societat, la fotografia ha evolucionat cap a un consumisme extrem. L’afany de canibalisme ha arribat a aquesta disciplina artística que ja ha passat a ser una activitat habitual de masses. Mirem el món a través d’una pantalla, tot el dia. Coneixem les notícies a la televisió, treballem davant l’ordinador, ens comuniquem via mòbil i consultem les xarxes socials amb la tablet. I les vacances les mirem a través de la pantalleta de 2” de la càmera. Només cal aixecar una mica la vista i contemplar al teu voltant... som un exèrcit de disparadors concentrats en un mateix punt. No ens detenim a contemplar el que hi ha més enllà de la vista panoràmica. Veiem les meravelles d’aquest món amb l’antifaç del límit de l’objectiu. Estem ansiosos buscant com podem fer el millor ‘shot’, disparem a ràfegues, a discreció, sobrats de SD i de bateria, sabent que alguna de les 450 fotos serà la bona per a poder lluir davant de qui sigui. La majoria d’aquestes no rebran mai un tractament digne. Restaran per sempre en el limbe d’una carpeta a Mis Imágenes sense classificar.

No cal posar-se dramàtics tampoc. L’abaratiment dels costos i la multitud de suports per a captar imatges ha convertit la fotografia en una forma d’expressió creativa a l’abast de tothom. Pots lluir al mòbil la cara del teu nét, rebre un ram de flors que mai oloraràs, compartir una vista espectacular, veure uns llavis que diuen t’estimo. Pots plasmar emocions i transmetre-les en un instant. Pots emocionar, indignar, fer riure, començar una guerra i acabar un dubte. Una fotografia pot canviar el teu estat d’ànim. Independentment de la seva qualitat, en aquest cas el que conta és el missatge. Fer una foto és com parlar però estalviant-te feina. Tothom es comunica, però per a parlar no tothom fa servir paraules refinades i boniques.

Foto de Fernanda Schenferd

Tot això no impedeix un fet irrefutable: la fotografia, la fotografia ben feta, és un art. I com a tal, només alguns saben fer-lo bé. No és gens fàcil disparar en el moment adequat. Just en aquell moment. Es necessita molta experiència per a saber descriure una persona en un fotograma 2D. Captar l’essència del que pensa, de la seva ànima. Cal ser brillant per a plasmar una idea, un concepte, un sentiment, una denuncia en una imatge. Si, a vegades és fàcil impressionar, hi ha moltes tècniques i programes de retoc. Però desenganyem-nos, que no cola. Hi ha noies que per molt que les maquillin, només arribaran a Miss Simpatia.

Una bona fotografia no es devalua amb el pas del temps. Ni tampoc t’ha de deixar sense res a dir. Si, valdrà més que mil paraules, però una bona fotografia t’ha de portar a dir-ne mil més. A fer-te reaccionar i a tenir ganes de comentar-la, d’inspirar-te alguna cosa a fer.

Hi ha fotografies però, on ja no hi ha res més a afegir. Tenen el ‘The End’ estampat al darrera. No passa res. També hi ha frases que ensumen a final. I no per això deixen de ser més boniques i necessàries.

P.D.1: Aquest text va començar sent un encàrrec i ha acabat sent una entrada.P.D.2: Fer, si te gusta para tu proyecto, ya sabes, todo tuyo =D

NYC

Dir que Nova York és fantàstic és un clàssic carrincló. Però dir que la truita de patates de ta mare és la millor del món també. I no per això deixa de ser cert. Aquí tot és especial. Cada cosa té alguna característica que la fa única. Suposo que ho apreciem perquè no vivim aquí. Perquè tot que veiem ens recorda a algo que alimenta tòpics pel·liculeros, o novel·lístics, o musicals, o d’art modern o de publicitat. Però és més que això. És com una Europa renovada. Dissenyada a ‘imagen y semejanza’ però més gran, més alta i combinada amb gràcia. Total, no tenen història, poden inventar-se el que sigui. Todo vale. Amb gent de tots colors i mentalitats. Són els llocs on tocaven els grans del rock, el blues i el jazz. Són els carrers on s’han concebut i rodat algunes de les millors pel·lícules. Són els bars on bevien aquells autors que tan han marcat la història contemporània. Són els museus on pots veure les obres crucials i més conegudes de la història de l’art. És la ciutat on pots trobar la botiga que venen el que necessites. El que sigui. I tenir-ho al moment. Si tens diners per comprar-ho. És encara, la ciutat de les oportunitats. Si vols, tens sort i et saps moure.

Hi ha tants NYC com persones la visiten i hi viuen. Pots sentir milers d’històries diferents sobre la City i totes seran certes. La del paradís net i segur, i la de les rates pel carrer i la pobresa extrema. És NYC un miratge? Avui he conegut un noi grec que fa 14 anys que viu aquí i m’ha definit la ciutat com a ‘surrealista’. Doncs si, té aquest punt també. S’acabarien els adjectius i tots serien encertats.

El que està clar és que té alguna cosa que enganxa. I com tot el que enganxa, també té coses no tan bones. Viure aquí més de dos o tres anys diuen que cansa. Deixa d’enlluernar-te i veus l’altra cara de la moneda. Un cop saps el que hi ha, o marxes o ja t’hi quedes per sempre. Com a visitant, entregar-se a l’encant d’aquesta ciutat (com faries amb qualsevol passió) porta el risc de poder decebre’t. I també el risc de quedar tan fascinat que et converteix en yonki de NYC de per vida. Patir per patir, jo trio aquesta opció. Barra lliure de flipamenta.

Aquests dies estic vivint moments de plenitud i melancolia. Moments que he pensat que viure aquí és el que vull. Moments en què he passat de l’alegria extrema de sentir-me afortunada de poder viure aquestes sensacions, a la plorera de pensar que he de marxar. Per què em fas sentir tan còmode si no em puc quedar? Per què viure aquest idil·li sabent que té un final? Per què fas que m’entregui d’aquesta manera, si enyoraré tot de tu. Des de la calma aparent del matí al West Village a la pudor del peix a Chinatown? Per què em tornaràs a casa amb l’únic objectiu de buscar la mínima excusa de venir-te a veure altre cop?

Senzillament ho fas perquè jo vull que sigui així. Perquè és el que vaig venir a buscar i he tornat a trobar. Aquest amor impossible i correspost alhora que fa que tot encaixi de manera folclòrica. I tu m’has donat el que més desitjava. Per tot això, gràcies.

Potser si que és un miratge. Avui contemplant les llumetes dels edificis i cotxes des de dalt de l’Empire State he pensat que tots s’havien posat d’acord perquè allò estigués funcionant en aquell precís moment. Després te n’adones que no, que tot va compassat perquè és així. Perquè hi ha qui neix amb salero i garbo i hi ha qui no. Hi ha amors que han nascut per a ser amants. Hi ha llocs que ens fan sentir com a casa per aprendre com volem que sigui casa nostra. Hi ha viatges per a distreure’ns i d’altres per a aprendre. Com les pel·lícules. Hi hi ha qui t’ho ofereix tot, per un mòdic preu.

Jo tinc clar el que és New York per mi i el que em provoca. L’estimo perquè em fa sentir més viva. L’adoro perquè m’empeny a cercar altres amors que em puguin fer créixer més. Només espero que arribi el dia que NYC trobi algú que la faci sentir igual que els que l’adoren. Ser un Zeus de les urbes ha de ser molt cansat. It’s up to you.

L’art de la conversa

De totes les arts que ens fan gaudir una mica més de la vida, el que més m’agrada és el de la conversa.

Tan poc valorat a peu de carrer. Tan humiliat per alguns que s’anomenen ‘tertulians’.
És tan quotidià que l’identifiquem com una simple necessitat. I clar que ho és! Però el fer-ho cada dia no li resta valor, ni vol dir que tots el sapiguem portar de la manera apropiada. Com totes les arts, exercir-les bé costa tant!

Em fascinen els personatges capaços de donar-te una bona conversa. De convertir tot el que diuen en interessant. De fer-te entendre el que no haguessis comprès mai. Capaços de centrar els teus sentits en aquella història. D’hipnotitzar-te amb petites novel·les que tu coescrius. Perquè el bon art de la conversa no és un monòleg, no parlo d’aquests egòlatres que parlen i no escolten. NO. Es tracta d’interactuar. A dues, tres, quatre o les bandes que faci falta.
Un debat sense moderador. On les paraules lliguen com si es tractés d’un guió madurat.

L’art de la conversa transforma la improvisació constant en energia pel cervell. Aprendre i comprendre, compartir i discutir. Rebatre i estar d’acord. Passar de tema a tema com un tarzán saltant pels arbres. Conèixer realment a qui pensaves que ja havies calat i fer caure del pedestal a un ‘cantamanyanes’ amb quatre frases ben apreses. Crear interès per coses que ni coneixies i descobrir que coses que tenies com a interessants tenen menys suc que un tap de suro.

És fantàstic conversar amb algú i conèixer poc a poc com és sense que et digui res d’ell mateix. Enamorar-te d’una manera de parlar i deixar-te endur. Despertar la curiositat sobre aquell llibre, aquella peli, aquella persona o el clàssic ‘arreglar el món’. Perquè en la majoria de converses (sobretot de sobretaula) deixes en ridícul a Willy Fog. Tot sovint acabes al mateix punt de partida, però tant se val. Has viatjat, has conegut llocs i personatges estranys i sobretot, ja tens més fons per la teva conversoteca.

Una conversa por ser una guerra, amb armes i objectius diferents a cada bàndol. Quan trobes un conversador millor, no val fer-se l’ofès. És hora d’adquirir pràctica. Has d’aguantar i seguir el seu fil. Escoltar com condueix les paraules, mirar com les acompanya amb els gestos, ser respectuós i esperar el moment de poder entrar a ballar. Has d’estar preparat per a vèncer la batalla i ser vençut amb elegància, humor i coneixements. Sobretot. Les partides de pòker poques vegades es guanyen amb farols. No has de desestimar cap tema, has de ser humil, ser punyent, ser... qui vulguis ser aquell dia.
I si els interlocutors no responen, no t’entenen, no volen conversar. No passa res, com cantava La Carrá: búscate otro más bueno, vuélvete a enamorar!

P.D.: Com no podia ser d’una altra manera, aquest text ha sorgit a arrel d’una conversa. I el dedico (en plan pop star, porque yo lo valgo) al gran conversador que me’l va suggerir i que a sobre, m’ha deixat la foto. Per l’Oriol.

Trencat

Es pot caminar amb un dit trencat? Si és el petit, puc assegurar que si. I ballar rumba. Dies i dies, si cal.

Les persones som autòmats de mil peces. Si una d’elles la tenim cascada o bé ens la treuen, probablement podem seguir endavant. Clar que hi ha peces molt més importants que d’altres, algunes vitals, però la gran majoria són prescindibles o bé substituïbles per recanvis.

A nivell emocional també podem anar tirant encara que tinguem alguna tara. Es pot viure amb el cor trencat, amb el cap espatllat, amb la moral rovellada o els sentiments fosos. I com que anem fent, ningú se n’adona. I si ho fan, segurament no diuen res. Com quan algú té una pupa enorme al nas, no pots deixar de mirar-la però ets incapaç de dir-li. I en la 'realitat' allò no existeix.

Hi ha lesions que es veuen de seguida. Quan et trenques un peu vas coix, quan et fots un cop al braç vas embolicat. En canvi d’altres costa una mica més de detectar. Quan tens el cor trencat no deixes que se t’acosti ningú, o quan estàs amb l’estat d’ànim esberlat, un comentari et pot fer vomitar. Aquestes lesions, mal que ens pesi, es veuen més fàcil del que sembla.

Uff, ara tinc la imatge d’una joguina que encara camina però que li falta un braç, un ull i que té la cama del revés. Val, funciona però fa cagar de por. En certa manera, depèn del que tinguem trencat, podem arribar a fer tanta o més por.

‘No te’l podem enguixar, només has de vigilar, fer repòs i esperar que es soldi’. Això em va dir el metge. Sovint la majoria de coses que es trenquen, físiques o no, han de seguir el mateix tractament. No val pressa, no val curar-ho ràpid i malament, si no sempre més vas coix... o et queda lleig. ‘Si bueno, jo ja m’he acostumat a veure’l així de tort’. No si ja, tothom s’acostuma al que sigui, però cal? Jo crec que no, ara crec que no cal.

Si les coses es poden curar bé, doncs que es curin bé. Sé perfectament que es pot viure amb més d’una cosa trencada. Un dia, un mes o tota la vida. Tu i els del teu voltant s’acostumen i ja forma part de tu, no passa res. Suposo que som prou forts per a poder viure d’aquesta manera i quedar-nos tan amples. Ho trobo perfecte si no hi havia un altre camí. La capacitat d’adaptació és la que ens manté vius.

Però i si es pogués arreglar? I si només fent una mica de repòs i vigilant es pogués arreglar? I si menjant-nos la impaciència i mirant més enllà tot tornés a funcionar?

Qualsevol no s’aguantaria i passaria un mal tràngol, oi? Al cap i a la fi, el món és dels qui tenen paciència, no Ra?

Amor, torna!

Amor, torna, et necessito, si us plau!

Et perdono, de debò, torna amb mi.

Perdona'm tu també per no confiar en tu.

M'has d'entendre, sempre ens ha anat tan malament...

Ho sé, ho sé,... tens motius per no creure'm, però ara n'estic segura.

Sense tu estic perduda, sóc un zero a l'esquerra, no tinc musa, no tinc ànsia,... per no tenir, no tinc ni mal!

On és aquell mal d'estómac, aquell incòmode i desesperant insomni?
Oh, on són aquells canvis d'humor que em feien passar de la més profunda depressió a l'histèrica eufòria?

Amor, torna, et necessito, si us plau!

No vull pensar en el patiment, ni si en me'n penediré.

Només sé que si no sento res, no sóc res.
Qui vol ser un tros de carn sense ànima? Jo no.

Amor torna, et necessito, si us plau!

Si no tornes embogiré de normalitat anormal.

Em podriré entre la rutina del qui no anhela.
Em faré vella sense sentir que el meu amor és més gran que el de les pel·lícules.

Amor, torna, et necessito, si us plau!

Torna boig, sense avisar, qualsevol matí ressacós que no t'esperi.
Enganxa'm amb la guàrdia baixa.
Fes-me patir i sobretot,... fes-me gaudir.

Amor, torna, et necessito, si us plau!

I no tornis a marxar mai més.

T'agafaré i et tancaré dins el meu cor perquè només marxis quan marxi jo.
T'escriuré cursilades com aquesta perquè si cal, morim de sobredosi pastelosa.

Amor, torna, et necessito, si us plau!

I si pots enamora a la felicitat i veniu junts.

Farem un trio etern, no sóc gelosa.

Torna si us plau.

Torneu si us plau.

Jocs d'estiu

Qui no s'ha passat hores així?

Després un bon entrepà de nocilla.

És la definició de felicitat.

El càmping

Com m'agrada passejar pel càmping de nit. No em fa por, és casa meva.

Entro pel primer carrer fins la piscina, me la quedo mirant una estona i vaig rondant-la.

Asseguda al banc del rentacotxes experimento una tranquil·litat difícil d’explicar. Mentre penso en les meves coses, sento els aspersors regant la gespa de la millor piscina del món. A les pedres de terra hi ha una marca que t’avisa que si passes molt a prop, igual et dutxes abans d’anar a dormir.

Avui la gravilla no m'atacarà mentre camino. Menys mal! Però farà més soroll de l’habitual perquè vaig amb sabates. Mira, és igual, miraré d’anar a poc a poc, que descalça faré el viacrucis! M'encanta fer el meu carrer sencer i mirar les parcel·les buides. Les tovalloles mal penjades, les bambes airejant-se, els inflables espacials de la canalla, aquell got oblidat damunt la taula... Tot cobrarà vida en unes hores, massa poques pels nocturns.

Ja han parat els aspersors. De fons, els camions topen amb els limitadors de velocitat de la N-340. Res més. Potser és hora d’anar a dormir.

Quan el sol hagi escalfat el mòdul convertint-lo en un forn inhabitable i els crits de ‘quién se viene a la playaaaaaaa’ m’hagin desvetllat, apartaré el foscurit amb el peu per mirar si pica el sol. EVIDENTMENT QUE SI. M’enfundaré el biquini. Cafè amb llet i a esmorzar a fora amb cara de son. Els veïns pensaran que ahir hi va haver més festa de la que realment hi ha hagut. No cal explicar res, no et creuran. Abans de poder parlar ja has dit 5 vegades 'bon dia'. Mig en pilotes i sense pentinar comparteixes els primers minuts després del coma amb tota una comunitat.

Sectari? Potser si. No em fa por, és casa meva.