Guillem

No me’n sé avenir que ja faci un any i que alhora només faci un any.
No has estat aquí des de sempre?
Acostuma a passar quan arriba gent com tu,
que no recordes quan no els coneixies.

Un any és molt temps per a segons què.
Per a una festa, per exemple.
Una pel·lícula d’un any també és massa llarga.
Però per a la nostra pel·lícula,
un any no són ni les lletres del principi.

Durant aquest temps hem ballat i hem rigut molt.
Hem jugat amb ànecs llop dins l’aigua.
Hem passejat enmig de dinosaures a l’altra punta de món.
Hem perseguit gats pantera per les cantonades.
Fins i tot t’has lligat actrius de Hollywood només amb un somriure.

Te’n faràs farts de sentir totes aquestes anècdotes.
Pensa que ja ens comencem a fer iaies i ens repetim més que els capítols dels Simpson.

Però de tot el que hem fet junts, hi ha una història que t’explicaré més que les altres.
Segurament cada vegada serà una mica diferent, ja saps que li poso salsa.

Una vegada tu i jo vam volar molt amunt i vam anat molt lluny.
Durant molta estona.
Tu eres molt petit, tant que no tenies dents i només menjaves del pit de la mare.

Una de les poques estones que ella descansava,
tu i jo vam anar a passejar per l’avió.
Estava tot fosc i en silenci, i seguíem poc a poc les llumetes del passadís.
Hi havia gent que dormia, d’altres llegien o miraven pel·lícules.
Altres contemplaven plaents al ‘best boy in the plane’.

Ja t’he dit que érem molt amunt.
Tant que estàvem sobre els núvols. On no plou mai.
Era fosc i estàvem en un lloc estrany ple de gent desconeguda.
I tu, lluny de cridar o gemegar, estaves callat i amb els ulls ben oberts, com si volguessis gravar tot el que estaves veient.
Rient a tots els que et saludaven amb llengües estranyes, sense por de res.
A la teva mirada tenies aquella espurna de la curiositat, de gaudir de tot el que és nou.
De creure que no té perquè ser dolent.
M’agafaves fort la samarreta amb aquestes mans que sempre han sigut grosses,
però només em miraves de tant en tant, perquè ja sabies que era allà i que no cauries pas.

Quan érem passejant per aquell avió, rumb a un lloc desconegut d’horaris al revés.
Em vas repenjar el cap al pit com dient: tot anirà bé.
I jo et vaig creure. I així ha estat.

Ara que ja fa gairebé un any d’aquell viatge, m'ha vingut al cap quan pensava què desitjava per al teu primer aniversari. Tu encara ets massa petit per a formular un desig quan apaguis l'espelma, per tant algú ho ha de fer per a tu.

Quan bufis, tancaré els ulls i pensaré just això:
Que sempre miris la vida amb aquesta curiositat i confiança.
Que sempre tinguis algú a qui agafar-te ben fort, que sàpigues que és allà.
Que sempre tinguis la certesa que tot anirà bé, que no tinguis por.
Que sempre vulguis aprendre i sobretot que continuïs sent ‘the best boy in the plane’.

Continua rient sense por Guillem, la vida és tan meravellosa com sembla.

Daltonisme emocional

No recordo veure una primavera així.
No recordo veure uns colors així.
No recordo parar-me al costat d’un camp de blat a collir un pipiripíp, perquè si.
No recordo que tot fos tan maco.

Notar que el pit es fa ample.
Que perds el cap un moment.
Respirar fins al fons tancant els ulls,
i pensar que la vida és meravellosa.

Perquè si.
Perquè allò que mires és molt bonic.
Perquè per fi te n’has adonat.
Perquè estàs tranquil.
I perquè et costa pensar en quan no ho estaves.

Aquell blat segurament sempre ha estat allà.
Potser sempre ha tingut el mateix color.
El sol sempre l’ha torrat de la mateixa manera.
Però jo sempre l’havia vist diferent.

Tampoc era lleig.
Era el que hi havia i ja estava bé.
Però ara que se m’han arreglat els ulls,
no entenc com em podia agradar.

He viscut ja unes quantes primaveres,
patir-les, més aviat.
Com un preludi plujós abans de la calor.
Unes quantes, però sento que aquesta és la primera.

I em fa feliç.
Em fa tan feliç poder-la viure amb la calma.
Em fa tan feliç haver tingut paciència.
Em fa tan feliç no haver-me rendit.

Perquè jo sabia que aquests colors eren aquí.
Ho havia sentit a dir.
I tenia tantes ganes de veure’ls,
que finalment els he vist.

Estic ansiosa per a veure els de l’estiu, la tardor i hivern.
Sé que seran igual de bonics.

No cal tenir por al canvi d’estació.
Un cop curada del daltonisme,
només he de procurar que sigui per sempre.

Pastillas para no pensar

clí-clinck!
- Buenos días.
- Buenas, qué desea?
- Pues mire, quería unas pastillas para no pensar.
- Ah, muy bien. Pero cómo las quiere?
- A qué se refiere?
- Pues si quiere dejar de pensar de golpe o...
- A ver, no quiero morirme.
- Supongo.
- Ni volverme mongo.
- Ya veo. Me refería a si quiere que dejar de pensar solo unas horas al día, o parar de darle al tarro una temporada.
- Hombre, no sé, quizás unas horas... ya sabe, esas que no piensas nada productivo y sólo te agotas.
- Ah bueno, igual usted quiere las pastillas para pensar bien. Esto es distinto.
- No sé, qué me recomienda?
- Pues depende, quiere dejar de pensar o no?
- Bueno, dejar de pensar... es muy radical.
- En qué quedamos? Porque claro, después me vendrá cabreado diciendo que es un inútil.
- Oiga, no se enfade, yo le expongo mi problema.
- Qué soy yo, su psicólogo?
- No, pero vende pastillas para la cabeza, digo yo que un poco comprensivo tendrá que ser!
- Si claro, igual de comprensivo que un camarero cuando le meten la chapa los clientes!
- Mira, yo me voy.
- ESO, VÁYASE A PENSAR UN RATO!
- SERÁ HIJOPÚTA! Un poco de respeto, no?
- … Ay perdone, es que llevo unos días más malos...
- Yo no tengo la culpa.
- Ya lo sé, ya lo sé... si es que claro, con éste trabajo, que oyes muchas cosas. Y la parienta, que no me valora... Últimamente me estoy tomando las pastillas que aumentan la autoestima y el ego. Y una contraindicación es que te vuelves un poco chulo.
- Vaya... Tampoco está mal.
- Si bueno, no está mal, pero claro, a la que se pasa el efecto, pesa. Y las ostias que te han dado, duelen. Me va a costar dejarlas.
- Pues igual me quedo un bote, no me iría mal.
- Uy, pero claro, entonces con las pastillas para pensar mejor no combinan mucho. Con las de dejar de pensar son bastante compatibles.
- Ah,... pues no sé. Ahora tengo un dilema.
- Mire, hacemos una cosa. Como le veo apurado, le doy las del ego y las de dejar de pensar. ESO SI. Las de dejar de pensar se las toma una cada noche y de las otras por la mañana.
- Una de cada?
- Sí. Y SOBRETODO si tiene que salir de casa por la noche, NO SE TOME la de dejar de pensar hasta que vuelva, que se han dado casos de liarla parda.
- Claro, con la inconsciencia...
- Y la excusa de la pastilla, que muchos enseñan el bote y se piensan que se perdona todo. Yo no me hago responsable.
- De acuerdo, quedamos así.
- Bien. Pues un bote de Egoarribol y otro de Paraltarro Complex. Són 95€.
- Coño, está caro dejar de pensar.
- Si, es un poco absurdo.
- Puedo pagar con tarjeta?
- Por supuesto... Mire, ya puede entrar el pin. - bí-bíp-bí-bip- Muchas gracias y suerte.
- Espero que tenga razón. Y si no va bien, siempre puedo comprar las pastillas para olvidar, no?
- Sí, puede. Pero tiene que saber que están agotadas. Las he pedido hace semanas. , pero no le puedo dar fecha de llegada. Hay mucha lista de espera.
- Curioso... sabe qué? Apúnteme al final de la lista, total, si cuando lleguen no las quiero, se las dejo.
- Otro a la lista para Forgetininas, pues. Si supiera la receta me forraba.
- Ya te digo. Si supiera la receta no me acordaba ni de mi madre!
- JAJAJAJA, exagerao.
- Ale, que tenga feliz día.
- Eso seguro., dentro de media hora me toca un Comerperdicíl.

La princesa de la casa

A casa tenim una princesa a qui mimem com una reina.

M’encanta quan entro a casa i no em veu, se n’adona que hi sóc i em somriu tant que sembla que li hagin d’explotar les galtes.
No fa per a fer-te un petó, però te’l demana amb la mirada. Posa la galta, no fos cas que ens passéssim de cosona.
S’aixeca i camina a palpentes. Sembla que hagi de caure, però el pas és segur. Dóna-li l fiança, penso, ho farà segur. I si, generalment ho aconsegueix. I si no, s’espera una estona.
És pacient. Ha après a ser-ho. I somriu, també ha après a fer-ho.
Somriu per a tot. Em sorprèn la seva capacitat per a emocionar-se per les coses més senzilles. Sembla que amb els anys ho oblidem això.
El seu món està fora de les preocupacions que tenim els adults. Fa que no amb el cap quan veu la violència a la tele, o deixa anar un ‘bàcs’ quan no li agrada alguna cosa. Però la resta, sembla que no li preocupi. Dic sembla però no és del tot veritat. Comentem l’error de pensar que no entén bé les coses i que li hem de maquillar la realitat, quan de tant en tant deixa anar una pregunta que et deixa clavat a la cadira. Com a una criatura, no sé per què li parlem diferent. Una cosa és fer-ho amb tacte i l’altre és parlar com si fossin tontos.
La seva moneda de canvi son els somriures, la mala llet i la companyia.
Et fa pocs regals. Algun dibuix que penges a la nevera, un panellet sobrant de la castanyada ben embolicat en un tovalló o un mocador brodat amb més pena que glòria. Però tenint en compte que és l’únic que fa a la vida, realment és una manera bonica d'agrair tot el que fas.

Dir gràcies. Aquest petit gest que no ha sabut fer mai. Aquest orgull de pensar que les coses es fan perquè s’han de fer. Aquests collons tan ben col·locats que han fet posar dret a més d’un. D’aquest geni en queda un bri en la mirada. Crec fermament que ho guarda tot dins el puny de la mà que no pot obrir. Res perdura per sempre però mai canviem del tot.
Tots tenim un ying i un yang, una part més fosca i una més clara i amable. A la nostra princesa, per no dir reinona, només li’n queda una de visible. El destí ha volgut que només ens ensenyi la que havia estat amagada des de sempre.
El puny agafat amb ràbia hi és, però la mirada, el somriure i el pessic per a cridar l'atenció es veuen molt més que això.
Ella no ha triat canviar ni fer-se gran, però ho ha hagut de fer. Com nosaltres hem après a ser la seva cort fidel i marcar unes noves normes de convivència.

Tu cedeixes, jo cedeixo. Jo faig sense demanar res a canvi i tu em dius gràcies. El temps m’ha ensenyat la teva cara bonica i em fa donar-te les gràcies a tu. No se m’acudeix res més per a agrair-t’ho que seguir tractant-te com una reina.

Digue'm el que vull sentir

Digue’m el que vull sentir.

Però has de tenir en compte vàries coses:
No et deixaré parlar.
T’exposaré un discurs inqüestionable.
Tibaré d’arguments lògics perquè siguin encertats.

I m’hauràs de donar la raó.

Et diré que no ho necessito i que ja estic de volta de tot.
Em sumaré als que estan malament i si puc, lideraré els que estan fatal.
Em basaré en fets reals i viscuts en pròpies carns per a demostrar el que et dic.
Et diré que no sóc pessimista, sinó realista.

I m’hauràs de donar la raó.

M’amagaré darrera el meu fortí.
M’hi sento segura i m’ha costat molt de construir.
No em deixa anar molt lluny, d’acord, però em protegeix.
Veig a tothom des d’aquí, ningú pot arribar i fer-me mal.

És un sistema assenyat, m’has de donar la raó.
No pots fer una altra cosa.
Perquè el que dic és raonable i els dos ho sabem.

Però també sabem què és el que em fa falta.
Saps el que necessito per a agafar un altre camí.
Si volgués fer-ho, és clar, m’hauries de dir el que vull sentir.
El que realment vull sentir.

Si no ho fas és igual, ja trobaré qui em doni la raó.
Ja trobaré a algú que em doni una mica d’alè.
I tot anirà bé, com sempre.

Hi ha submarinistes que no pugen a la superfície fins que no se’ls acaba l’aire.

Si us plau, tingues paciència i digue’m el que vull sentir.
Si no seguiré explorant els coralls de sota casa.
Que també són macos, eh? No estan pas malament.
Amb això m’has de donar la raó, no?

Virtut o defecte

Sempre hi ha una virtut o una altra que desitgem i no tenim.

De totes elles, la que voldria és la de ‘no cagar-la’.

No la de ‘no equivocar-me’. Vull dir tal com sona: la virtut de ‘no cagar-la’.

A veure, potser confonc ‘no tenir la virtut’ amb el ‘tenir el defecte de’ cagar-la.

M’explico. Em refereixo a aquelles petites coses que no són desgracies però que et van donant pel sac. Fets que són tonteries, petits detalls que si succeïssin en un altre moment o situació passarien inadvertits.

Perquè clar, no tinc la virtut de ‘no cagar-la’. Però tinc magnífica virtut de fer-ho just quan la cagada pot abastar la seva dimensió màxima. A més tenen l’agreujant que les has provocat tu. Amb el conseqüent sentiment d’autoimbecil·litat que et pot torturar anys i panys.

El pitjor és que ja ho esperes. Quan tot va bé penses: ay, quan la cagaré... I ara ve quan la cago... Aquell comentari fora de lloc, aquests sentiments mal entesos, aquella reacció exagerada, aquell despistíllo a la feina, aquella copa de més,...

Per què? Perquè no tinc la virtut de ‘no cagar-la’? O el defecte de fer-ho.

És igual.

Total, crec que tampoc tinc la virtut d’escriure bons textos i que s’entenguin.

Això si, tinc la virtut d’evitar que es facin pesats, perquè per defecte tots són curts.

Fotografia

La necessitat de fer una fotografia deuria néixer d’un mut. O d’una persona incapaç de trobar les paraules adequades per a descriure una situació. Potser també de l’avarícia de voler emportar-te alguna cosa que no pots moure de lloc. O de l’ambició de voler plasmar eternament la joventut, o de ser immortal. O perquè un desconfiat cregui el que mai hagués pensat. O per a poder robar sense endur-te res. O per a contemplar aquella mirada d’amor per sempre. O potser per a desar els records en un suport menys fràgil que la memòria.

Està clar que la fotografia ha evolucionat moltíssim i molt ràpid des de que es va inventar. Hem canviat els hàbits. Hem passat de fer una fotografia a tirar una foto. Però el motiu per qual les fem no crec que hagin canviat gaire.

Això si, igual que la societat, la fotografia ha evolucionat cap a un consumisme extrem. L’afany de canibalisme ha arribat a aquesta disciplina artística que ja ha passat a ser una activitat habitual de masses. Mirem el món a través d’una pantalla, tot el dia. Coneixem les notícies a la televisió, treballem davant l’ordinador, ens comuniquem via mòbil i consultem les xarxes socials amb la tablet. I les vacances les mirem a través de la pantalleta de 2” de la càmera. Només cal aixecar una mica la vista i contemplar al teu voltant... som un exèrcit de disparadors concentrats en un mateix punt. No ens detenim a contemplar el que hi ha més enllà de la vista panoràmica. Veiem les meravelles d’aquest món amb l’antifaç del límit de l’objectiu. Estem ansiosos buscant com podem fer el millor ‘shot’, disparem a ràfegues, a discreció, sobrats de SD i de bateria, sabent que alguna de les 450 fotos serà la bona per a poder lluir davant de qui sigui. La majoria d’aquestes no rebran mai un tractament digne. Restaran per sempre en el limbe d’una carpeta a Mis Imágenes sense classificar.

No cal posar-se dramàtics tampoc. L’abaratiment dels costos i la multitud de suports per a captar imatges ha convertit la fotografia en una forma d’expressió creativa a l’abast de tothom. Pots lluir al mòbil la cara del teu nét, rebre un ram de flors que mai oloraràs, compartir una vista espectacular, veure uns llavis que diuen t’estimo. Pots plasmar emocions i transmetre-les en un instant. Pots emocionar, indignar, fer riure, començar una guerra i acabar un dubte. Una fotografia pot canviar el teu estat d’ànim. Independentment de la seva qualitat, en aquest cas el que conta és el missatge. Fer una foto és com parlar però estalviant-te feina. Tothom es comunica, però per a parlar no tothom fa servir paraules refinades i boniques.

Foto de Fernanda Schenferd

Tot això no impedeix un fet irrefutable: la fotografia, la fotografia ben feta, és un art. I com a tal, només alguns saben fer-lo bé. No és gens fàcil disparar en el moment adequat. Just en aquell moment. Es necessita molta experiència per a saber descriure una persona en un fotograma 2D. Captar l’essència del que pensa, de la seva ànima. Cal ser brillant per a plasmar una idea, un concepte, un sentiment, una denuncia en una imatge. Si, a vegades és fàcil impressionar, hi ha moltes tècniques i programes de retoc. Però desenganyem-nos, que no cola. Hi ha noies que per molt que les maquillin, només arribaran a Miss Simpatia.

Una bona fotografia no es devalua amb el pas del temps. Ni tampoc t’ha de deixar sense res a dir. Si, valdrà més que mil paraules, però una bona fotografia t’ha de portar a dir-ne mil més. A fer-te reaccionar i a tenir ganes de comentar-la, d’inspirar-te alguna cosa a fer.

Hi ha fotografies però, on ja no hi ha res més a afegir. Tenen el ‘The End’ estampat al darrera. No passa res. També hi ha frases que ensumen a final. I no per això deixen de ser més boniques i necessàries.

P.D.1: Aquest text va començar sent un encàrrec i ha acabat sent una entrada.P.D.2: Fer, si te gusta para tu proyecto, ya sabes, todo tuyo =D