viernes, 16 de septiembre de 2011

L’art de la conversa

De totes les arts que ens fan gaudir una mica més de la vida, el que més m’agrada és el de la conversa.

Tan poc valorat a peu de carrer. Tan humiliat per alguns que s’anomenen ‘tertulians’.
És tan quotidià que l’identifiquem com una simple necessitat. I clar que ho és! Però el fer-ho cada dia no li resta valor, ni vol dir que tots el sapiguem portar de la manera apropiada. Com totes les arts, exercir-les bé costa tant!

Em fascinen els personatges capaços de donar-te una bona conversa. De convertir tot el que diuen en interessant. De fer-te entendre el que no haguessis comprès mai. Capaços de centrar els teus sentits en aquella història. D’hipnotitzar-te amb petites novel·les que tu coescrius. Perquè el bon art de la conversa no és un monòleg, no parlo d’aquests egòlatres que parlen i no escolten. NO. Es tracta d’interactuar. A dues, tres, quatre o les bandes que faci falta.
Un debat sense moderador. On les paraules lliguen com si es tractés d’un guió madurat.

L’art de la conversa transforma la improvisació constant en energia pel cervell. Aprendre i comprendre, compartir i discutir. Rebatre i estar d’acord. Passar de tema a tema com un tarzán saltant pels arbres. Conèixer realment a qui pensaves que ja havies calat i fer caure del pedestal a un ‘cantamanyanes’ amb quatre frases ben apreses. Crear interès per coses que ni coneixies i descobrir que coses que tenies com a interessants tenen menys suc que un tap de suro.

És fantàstic conversar amb algú i conèixer poc a poc com és sense que et digui res d’ell mateix. Enamorar-te d’una manera de parlar i deixar-te endur. Despertar la curiositat sobre aquell llibre, aquella peli, aquella persona o el clàssic ‘arreglar el món’. Perquè en la majoria de converses (sobretot de sobretaula) deixes en ridícul a Willy Fog. Tot sovint acabes al mateix punt de partida, però tant se val. Has viatjat, has conegut llocs i personatges estranys i sobretot, ja tens més fons per la teva conversoteca.

Una conversa por ser una guerra, amb armes i objectius diferents a cada bàndol. Quan trobes un conversador millor, no val fer-se l’ofès. És hora d’adquirir pràctica. Has d’aguantar i seguir el seu fil. Escoltar com condueix les paraules, mirar com les acompanya amb els gestos, ser respectuós i esperar el moment de poder entrar a ballar. Has d’estar preparat per a vèncer la batalla i ser vençut amb elegància, humor i coneixements. Sobretot. Les partides de pòker poques vegades es guanyen amb farols. No has de desestimar cap tema, has de ser humil, ser punyent, ser... qui vulguis ser aquell dia.
I si els interlocutors no responen, no t’entenen, no volen conversar. No passa res, com cantava La Carrá: búscate otro más bueno, vuélvete a enamorar!

P.D.: Com no podia ser d’una altra manera, aquest text ha sorgit a arrel d’una conversa. I el dedico (en plan pop star, porque yo lo valgo) al gran conversador que me’l va suggerir i que a sobre, m’ha deixat la foto. Per l’Oriol.

martes, 13 de septiembre de 2011

Trencat

Es pot caminar amb un dit trencat? Si és el petit, puc assegurar que si. I ballar rumba. Dies i dies, si cal.

Les persones som autòmats de mil peces. Si una d’elles la tenim cascada o bé ens la treuen, probablement podem seguir endavant. Clar que hi ha peces molt més importants que d’altres, algunes vitals, però la gran majoria són prescindibles o bé substituïbles per recanvis.

A nivell emocional també podem anar tirant encara que tinguem alguna tara. Es pot viure amb el cor trencat, amb el cap espatllat, amb la moral rovellada o els sentiments fosos. I com que anem fent, ningú se n’adona. I si ho fan, segurament no diuen res. Com quan algú té una pupa enorme al nas, no pots deixar de mirar-la però ets incapaç de dir-li. I en la 'realitat' allò no existeix.

Hi ha lesions que es veuen de seguida. Quan et trenques un peu vas coix, quan et fots un cop al braç vas embolicat. En canvi d’altres costa una mica més de detectar. Quan tens el cor trencat no deixes que se t’acosti ningú, o quan estàs amb l’estat d’ànim esberlat, un comentari et pot fer vomitar. Aquestes lesions, mal que ens pesi, es veuen més fàcil del que sembla.

Uff, ara tinc la imatge d’una joguina que encara camina però que li falta un braç, un ull i que té la cama del revés. Val, funciona però fa cagar de por. En certa manera, depèn del que tinguem trencat, podem arribar a fer tanta o més por.

‘No te’l podem enguixar, només has de vigilar, fer repòs i esperar que es soldi’. Això em va dir el metge. Sovint la majoria de coses que es trenquen, físiques o no, han de seguir el mateix tractament. No val pressa, no val curar-ho ràpid i malament, si no sempre més vas coix... o et queda lleig. ‘Si bueno, jo ja m’he acostumat a veure’l així de tort’. No si ja, tothom s’acostuma al que sigui, però cal? Jo crec que no, ara crec que no cal.

Si les coses es poden curar bé, doncs que es curin bé. Sé perfectament que es pot viure amb més d’una cosa trencada. Un dia, un mes o tota la vida. Tu i els del teu voltant s’acostumen i ja forma part de tu, no passa res. Suposo que som prou forts per a poder viure d’aquesta manera i quedar-nos tan amples. Ho trobo perfecte si no hi havia un altre camí. La capacitat d’adaptació és la que ens manté vius.

Però i si es pogués arreglar? I si només fent una mica de repòs i vigilant es pogués arreglar? I si menjant-nos la impaciència i mirant més enllà tot tornés a funcionar?

Qualsevol no s’aguantaria i passaria un mal tràngol, oi? Al cap i a la fi, el món és dels qui tenen paciència, no Ra?

sábado, 3 de septiembre de 2011

Amor, torna!

Amor, torna, et necessito, si us plau!

Et perdono, de debò, torna amb mi.
Perdona'm tu també per no confiar en tu.
M'has d'entendre, sempre ens ha anat tan malament...

Ho sé, ho sé,... tens motius per no creure'm, però ara n'estic segura.

Sense tu estic perduda, sóc un zero a l'esquerra, no tinc musa, no tinc ànsia,... per no tenir, no tinc ni mal!
On és aquell mal d'estómac, aquell incòmode i desesperant insomni?
Oh, on són aquells canvis d'humor que em feien passar de la més profunda depressió a l'histèrica eufòria?

Amor, torna, et necessito, si us plau!

No vull pensar en el patiment, ni si en me'n penediré.
Només sé que si no sento res, no sóc res.
Qui vol ser un tros de carn sense ànima? Jo no.

Amor torna, et necessito, si us plau!

Si no tornes embogiré de normalitat anormal.
Em podriré entre la rutina del qui no anhela.
Em faré vella sense sentir que el meu amor és més gran que el de les pel·lícules.

Amor, torna, et necessito, si us plau!

Torna boig, sense avisar, qualsevol matí ressacós que no t'esperi.
Enganxa'm amb la guàrdia baixa.
Fes-me patir i sobretot,... fes-me gaudir.

Amor, torna, et necessito, si us plau!

I no tornis a marxar mai més.
T'agafaré i et tancaré dins el meu cor perquè només marxis quan marxi jo.
T'escriuré cursilades com aquesta perquè si cal, morim de sobredosi pastelosa.

Amor, torna, et necessito, si us plau!

I si pots enamora a la felicitat i veniu junts.
Farem un trio etern, no sóc gelosa.

Torna si us plau.
Torneu si us plau.

miércoles, 24 de agosto de 2011

Jocs d'estiu


Qui no s'ha passat hores així?
Després un bon entrepà de nocilla.
És la definició de felicitat.

martes, 23 de agosto de 2011

El càmping


Com m'agrada passejar pel càmping de nit. No em fa por, és casa meva.

Entro pel primer carrer fins la piscina, me la quedo mirant una estona i vaig rondant-la.

Asseguda al banc del rentacotxes experimento una tranquil·litat difícil d’explicar. Mentre penso en les meves coses, sento els aspersors regant la gespa de la millor piscina del món. A les pedres de terra hi ha una marca que t’avisa que si passes molt a prop, igual et dutxes abans d’anar a dormir.

Avui la gravilla no m'atacarà mentre camino. Menys mal! Però farà més soroll de l’habitual perquè vaig amb sabates. Mira, és igual, miraré d’anar a poc a poc, que descalça faré el viacrucis! M'encanta fer el meu carrer sencer i mirar les parcel·les buides. Les tovalloles mal penjades, les bambes airejant-se, els inflables espacials de la canalla, aquell got oblidat damunt la taula... Tot cobrarà vida en unes hores, massa poques pels nocturns.

Ja han parat els aspersors. De fons, els camions topen amb els limitadors de velocitat de la N-340. Res més. Potser és hora d’anar a dormir.

Quan el sol hagi escalfat el mòdul convertint-lo en un forn inhabitable i els crits de ‘quién se viene a la playaaaaaaa’ m’hagin desvetllat, apartaré el foscurit amb el peu per mirar si pica el sol. EVIDENTMENT QUE SI. M’enfundaré el biquini. Cafè amb llet i a esmorzar a fora amb cara de son. Els veïns pensaran que ahir hi va haver més festa de la que realment hi ha hagut. No cal explicar res, no et creuran. Abans de poder parlar ja has dit 5 vegades 'bon dia'. Mig en pilotes i sense pentinar comparteixes els primers minuts després del coma amb tota una comunitat.

Sectari? Potser si. No em fa por, és casa meva.

viernes, 29 de julio de 2011

La academia del querer

Cuando sea mayor montaré una Academia del Querer.
En un curso sin horas ni evaluaciones determinadas te enseñaré a quererme bien. Como a mí me gusta y como me merezco.
Las asignaturas troncales serán algunas como ‘respeto’, ‘atenciones’,  ‘mimo relativo’, ‘ella puede decir no’, ‘sobreentender lo obvio’, ‘como gestionar un mal día’, ‘te quiero se dice de muchas formas’, ‘no opinar es también una opinión’,… más otras de variables y optativas según el cargo a ocupar.
En mi Academia del Querer no solo aprenderás tú, tendrás compañeros de promoción y antiguos alumnos. A veces toparás con algún repetidor o expulsado del que mejor no escuchar consejos.
La graduación puede ser muy rápida o que no nunca llegue, pero seguro que aprendes algo. Y si consigues quererme bien, tendrás algo más que una foto con birrete.
Todo esto lo haré cuando sea mayor y haya aprendido a quererme y a querer. Sólo me quedará el post-grado en ‘quererte a ti’. Lo haré por ampliar currículum. Si la evolución ha sido satisfactoria, igual te propongo que seas mi tutor de doctorado.

miércoles, 20 de julio de 2011

Les tres maries

Hi ha algun indici que ens indiqui que ens fem grans? Segons un amic meu, mirar fotos nostres. Les potes de gall no enganyen. Però no parlo de que es notin els anys a sobre, sinó que ens convertim en iaios d’esperit.
Aquest fet és relatiu segons cada persona. Tots en coneixem algun que és ‘abuelete’ des dels 18. El caminar, el fer, el parlar, la manera d’encaixar les coses. No sé, hi hauria d’haver una mena d’avís, com quan has de passar la ITV, que t’indiqui que comences a tenir tics de iaio. Trobaria just que passés, tot i que enfonsés, ja que et donaria temps de reacció. Perquè com diuen: un no tria fer-se vell, però si fer-se pesat.
Aquesta dissertació ve arrel d'una situació que vaig viure diumenge passat. Vam anar a passejar amb les meves amigues-germanes de sempre. Germanes no d'Alemanya, s'entén. Aquelles que no pots catalogar a quin grup estan, senzillament perquè no recordes ni com les vas conèixer, et saps el telèfon de memòria, vas a les bodes dels seus germans i ets la tieta dels seus fills. Doncs érem les tres, fent el ‘passeio dominguero’ per la nostra ciutat natal i amb el desig de prendre un gelat. Terrasseta. Allí estàvem, assegudes amb les cames fent una X i el bolso sobre les cuixes. Va venir la cambrera i li vam demanar un gelat de coco. No en tenia. Oh, i ara què? Bueno mira, doncs me’l posa de vainilla. Si, i a sobre una bola de coco. Ah, y coco no tendrá, verdad? Sabe lo que está bueno? El de coco. Jijiji. I així. La cambrera com que quasi ni reia. Normal. Doncs bé, el gelat de coco va ser la conya dels següents 45 minuts. La recomanació als nouvinguts a la taula i el nom amb el que vam batejar la gelateria.
L’anècdota no tindria més importància si no fos perquè em va venir el flash al cap de les típiques iaiones que et demanen una cosa i tot i no tenir-la te la tornen a demanar. Perdona maca, quina hora és? Ho sento, no tinc rellotge. A bueno, però no saps l’hora que és? No, no tinc rellotge, ho sento. Ara pla, però és que he d’anar al metge i no voldria fer tard. No tens idea de l’hora que pot ser? I així, fins la sacietat. Són conscients que no tens rellotge, però els és igual, insisteixen fins que se n’obliden i hi tornen. A su rollo. Els iaios són els punks del s.XXI. No els importa perdre temps, perquè tot i estar en el descompte, gaudeixen de tot el temps del món.
Al costat de casa hi ha un forn de pa que sempre està ple de iaiones. Hi vas a fer el cafè i no cal dur-te distracció. T’assabentes de tot. I si no parlen (raro), veient la combinació de camisa i faldilla en tens prou.  Els amos, un parell de nois divines, estan encantats. Son un parell de iaies més. No ho forcen, són així. Per cert, avui està tancat per defunció, m’hi he acostat i l’esquela és d’una de les senyores. És la putada, tenir amigues de 85 anys, de tant en tant en cau alguna.
Potser és l’edat, o igual és ara quan m’estic tornant una mica punk, no ho sé. Però avui pensant en el diumenge, pujant cap a casa fent la broma del coco, queixant-nos que ens aniria bé una rebequeta perquè refresca, planejant fer un euromillones per la setmana següent, etc. Em sentia molt feliç. Era molt feliç de fer-me iaiona i amb aquesta gent al costat. De que et sigui igual si plou, neva o cau el IBEX 35... ens queixarem igual!
Espero quedar-me només amb les coses boniques de fer-me iaia. No em vull sorprendre amb una bossa plena de carmelus al banc de davant de l’insti.