La academia del querer

Cuando sea mayor montaré una Academia del Querer.

En un curso sin horas ni evaluaciones determinadas te enseñaré a quererme bien. Como a mí me gusta y como me merezco.

Las asignaturas troncales serán algunas como ‘respeto’, ‘atenciones’,  ‘mimo relativo’, ‘ella puede decir no’, ‘sobreentender lo obvio’, ‘como gestionar un mal día’, ‘te quiero se dice de muchas formas’, ‘no opinar es también una opinión’,… más otras de variables y optativas según el cargo a ocupar.

En mi Academia del Querer no solo aprenderás tú, tendrás compañeros de promoción y antiguos alumnos. A veces toparás con algún repetidor o expulsado del que mejor no escuchar consejos.

La graduación puede ser muy rápida o que no nunca llegue, pero seguro que aprendes algo. Y si consigues quererme bien, tendrás algo más que una foto con birrete.

Todo esto lo haré cuando sea mayor y haya aprendido a quererme y a querer. Sólo me quedará el post-grado en ‘quererte a ti’. Lo haré por ampliar currículum. Si la evolución ha sido satisfactoria, igual te propongo que seas mi tutor de doctorado.

Les tres maries

Hi ha algun indici que ens indiqui que ens fem grans? Segons un amic meu, mirar fotos nostres. Les potes de gall no enganyen. Però no parlo de que es notin els anys a sobre, sinó que ens convertim en iaios d’esperit.
Aquest fet és relatiu segons cada persona. Tots en coneixem algun que és ‘abuelete’ des dels 18. El caminar, el fer, el parlar, la manera d’encaixar les coses. No sé, hi hauria d’haver una mena d’avís, com quan has de passar la ITV, que t’indiqui que comences a tenir tics de iaio. Trobaria just que passés, tot i que enfonsés, ja que et donaria temps de reacció. Perquè com diuen: un no tria fer-se vell, però si fer-se pesat.

Aquesta dissertació ve arrel d'una situació que vaig viure diumenge passat. Vam anar a passejar amb les meves amigues-germanes de sempre. Germanes no d'Alemanya, s'entén. Aquelles que no pots catalogar a quin grup estan, senzillament perquè no recordes ni com les vas conèixer, et saps el telèfon de memòria, vas a les bodes dels seus germans i ets la tieta dels seus fills. Doncs érem les tres, fent el ‘passeio dominguero’ per la nostra ciutat natal i amb el desig de prendre un gelat. Terrasseta. Allí estàvem, assegudes amb les cames fent una X i el bolso sobre les cuixes. Va venir la cambrera i li vam demanar un gelat de coco. No en tenia. Oh, i ara què? Bueno mira, doncs me’l posa de vainilla. Si, i a sobre una bola de coco. Ah, y coco no tendrá, verdad? Sabe lo que está bueno? El de coco. Jijiji. I així. La cambrera com que quasi ni reia. Normal. Doncs bé, el gelat de coco va ser la conya dels següents 45 minuts. La recomanació als nouvinguts a la taula i el nom amb el que vam batejar la gelateria.

L’anècdota no tindria més importància si no fos perquè em va venir el flash al cap de les típiques iaiones que et demanen una cosa i tot i no tenir-la te la tornen a demanar. Perdona maca, quina hora és? Ho sento, no tinc rellotge. A bueno, però no saps l’hora que és? No, no tinc rellotge, ho sento. Ara pla, però és que he d’anar al metge i no voldria fer tard. No tens idea de l’hora que pot ser? I així, fins la sacietat. Són conscients que no tens rellotge, però els és igual, insisteixen fins que se n’obliden i hi tornen. A su rollo. Els iaios són els punks del s.XXI. No els importa perdre temps, perquè tot i estar en el descompte, gaudeixen de tot el temps del món.

Al costat de casa hi ha un forn de pa que sempre està ple de iaiones. Hi vas a fer el cafè i no cal dur-te distracció. T’assabentes de tot. I si no parlen (raro), veient la combinació de camisa i faldilla en tens prou.  Els amos, un parell de nois divines, estan encantats. Son un parell de iaies més. No ho forcen, són així. Per cert, avui està tancat per defunció, m’hi he acostat i l’esquela és d’una de les senyores. És la putada, tenir amigues de 85 anys, de tant en tant en cau alguna.

Potser és l’edat, o igual és ara quan m’estic tornant una mica punk, no ho sé. Però avui pensant en el diumenge, pujant cap a casa fent la broma del coco, queixant-nos que ens aniria bé una rebequeta perquè refresca, planejant fer un euromillones per la setmana següent, etc. Em sentia molt feliç. Era molt feliç de fer-me iaiona i amb aquesta gent al costat. De que et sigui igual si plou, neva o cau el IBEX 35... ens queixarem igual!

Espero quedar-me només amb les coses boniques de fer-me iaia. No em vull sorprendre amb una bossa plena de carmelus al banc de davant de l’insti.

Jo, mutant (III)

El drama. Cada final de cicle amb l’arribada de la menstruació ve el drama. Un altre cop no ha funcionat. A sobre haver d’aguantar a les alumnes avantatjades que es queden prenyades abans que les teves amigues. Gggggggggggrrrrrrrrr, fins i tot jo les mataría! Et miren amb aquella cara de jo-si-que-sé-fer-les-coses barrejada amb una de el-meu-home-és-un-semental que és per picar-les. Perquè tot i que no és una carrera, jo noto la sensació de fracàs cada final de mes, com si caigués un altre número en el contador. I veig que ataca al més profund de la nostra autoestima.

Sort que poc a poc es pot arribar a desviar la conversa cap a altres temes. Com per exemple: Saps que El-meu-home s’ha apuntat al gimnàs? Ah si? Com és? Ara vol posar-se una mica en forma. A més a deixat de fumar. Collons, si no ho va fer ni quan ho va prometre per la final de la Champions. Ja, ja... és que... el metge ens ha dit que així els espermatozous tindran millor qualitat i bla, bla, bla...

El centre de l’univers és això. La mutació està apoderant-se de tot l’ésser que consideres la teva millor amiga. És imparable. Potser si que és cosa del nostre sentiment animal de reproducció i supervivència. I fa que les teves gràcies ja no facin gràcia. Hi ha coses amb les que no es juga. No facis broma sobre el Guardiola i mai posis pals a les rodes de la mutació. Sortiràs escaldat.

Si, entenc que és inevitable. Quan anel·les moltíssim una cosa, la teva vida gira al voltant d’això. I la mutació s’encarrega que tot encaixi com un tetris esperant el moment de que arribi el nen. Qualsevol fet o conducta que s’alteri per això està perfectament justificada. Ei, i entenc que és una putada no saber quan vindrà. No saber si serà aquest mes, el que ve, l’any vinent o el següent. Agafo aquesta nova feina? M’apunto al gimnàs de fitness o faig activitats toves? Comprem un cotxe petit o un monovolum. Aquesta és l’altra. No es pot ser pare sense tenir una minifurgoneta? Les cadiretes ocupen espai, vale, però CAL un cotxe de 7 places? Tindreu un bebè o un San Bernardo? A casa meva anavem 5 en un Ford Fiesta i sobrava espai. Són coses que no s’acaben d’entendre però que ja ni es plantegen, són normals. La mutació en els homes es nota sobretot en aquest punt: cotxe gros. Cuidao nenas, que no el volen per posar la bici, volen un crío!

Aquest estat de tensió et desquicía. I els del voltant ho notem i no podem fer res més que estar al costat i rendir-nos davant la mutació. Massa tard.

I enmig d’aquest bucle que es va repetint mes darrera mes i cada vegada en més amics i amigues, per fi arriba el dia. De tant evident és que t’agafa per sorpresa. I es nota. Sense parlar, només amb la mirada. La mutació comença a notar-se físicament: està embarassada. Sense que obri la boca saps que passa alguna cosa. No només ho sospita, com altres vegades, ho sap. I se li nota. Els ulls s’humitegen, les paraules són més calmades, el petó de bon dia és més carinyós. Està com estranya. Ho ha aconseguit. L’alien ha penetrat dins el seu cos. Ja són dos: ella i la petita mongeta.

Jo, Mutant (II)

La mutació comença molt abans de ser mare. S’inicia el moment que decideixes que vols ser mare. De cop, aquest 90% del cervell que no havíem fet servir en la vida s’activa miraculosament amb un únic objectiu: concebre. El cervell femení es torna un processador de triple, quàdruple nucli fent operacions a tota hora, captant informació de totes bandes i orientant-se a només a aquest objectiu. Un dia fent la cervesa amb les amigues te n’adones que surt a la conversa un terme com l’àcid fòlic. Juro que fa un parell d’anys no sabia de què es tractava. I jo, tan innocent de mi, no tenia ni idea que n’havia consumit tant entre els litres i litres de cervesa que porto al cos.

Després d’això vénen termes com ‘els dies fèrtils’. Va arribar un moment que jo sabia perfectament el calendari sexual de les meves amigues. Hi ha coses que no calen. Això no passava des de l’insti, quan després del concert de turno n’hi havia una que pillava i l’endemà ho explicava. Fins aquí vale, però és que jo ara no puc mirar a la cara al pobre nòvio, que està llegint el diari tan tranquil, sabent que en menys de dues hores haurà de complir com un campió. Tant si vol, com si no. Perquè aquesta és l’altra. El sexe, durant la mutació, es converteix en un acte fred i calculat que només es perpetra quan ha de crear fruit. Si no, per què gastar espermatozous en va?

Que el calendari diu que el dimecres estàs en el dia fèrtil? Cap problema. És igual que t’hagis llevat a les 6. Que faci 2 dies que no dorms bé perquè estàs engripat. Que hagis tingut pollo a la feina. Que el cotxe s’hagi espatllat i hagis hagut d’anar a peu i en tren. Que arribis com una moto a casa i discutiu. No cal que us parleu, no cal... Si només heu de fornicar com animals, no calen preliminars, ni carinyo, ni res per l’estil. Es tracta de fer-ho bé, eficient i sobretot creuant els dits perquè funcioni.

Si senyor, quan el nen neixi (si hi ha èxit després d’aquest clima de peli romàntica) li direm tot orgullosos: tu si que ets fruit de l’amor! Andayà!

Jo, mutant (I)

La vida són fases més o menys estipulades. Tots coneixem la infància, l’adolescència, la pubertat, l’edat adulta, l’ancianitat... Les anem vivint a la nostra manera i com podem. Inclús algunes es solapen entre elles i creen subgèneres inclassificables als que bategem amb el nom de l’amic que les viu.

Sempre hi ha un pas d’una fase a una altra. Un temps que anem canviant poc a poc i alguns indicis ens indiquen la nouvinguda etapa. I jo ara, fa uns anys que noto al meu voltant una mena de canvi que altera a la gent profundament. Algo molt més fort que deixar de sortir perquè trobes novia, més poderós que canviar els pantalons cagats pels de pinces: ser mare.

El sentiment de voler ser mare (o pare, perquè hi ha homes que també ho pateixen) va més enllà que qualsevol canvi que haguem notat fins al moment. Literalment et canvia, et converteix en mutant de persona a procreador. La gent parla d’aquest estat de mutació profunda com a ‘rellotge biològic’, la ‘crida de la natura’, el ‘tic-tac’ que fa que entrem en contacte amb els nostres instints més animals i vulguem més que res aquest món tenir un bebè cagant-se i moquejant als nostres braços. I això si: sang de la nostra sang. Volem el resultat de barrejar la nostra genètica amb la del company/a actual perquè en surti un petit ent, conclusió del còctel hormonal de les nostres virtuts i defectes físics i psíquics.

Vist fredament això és molt ‘heavy’. Si, si, és el més natural del món, si sóc capaç d’entendre-ho perfectament. Però si et trobes fora de la roda o senzillament mai t’has plantejat deixar petjada hereditària al planeta, et sents com d’un altre món.

La mutació comença molt abans de ser mare. S’inicia el moment que decideixes que vols ser mare. De cop, aquest 90% del cervell que no havíem fet servir en la vida s’activa miraculosament amb un únic objectiu: concebre.

(continuarà!)