Digue’m el que vull sentir.Però has de tenir en compte vàries coses:
No et deixaré parlar.
T’exposaré un discurs inqüestionable.
Tibaré d’arguments lògics perquè siguin encertats.
I m’hauràs de donar la raó.
Et diré que no ho necessito i que ja estic de volta de tot.
Em sumaré als que estan malament i si puc, lideraré els que estan fatal.
Em basaré en fets reals i viscuts en pròpies carns per a demostrar el que et dic.
Et diré que no sóc pessimista, sinó realista.
I m’hauràs de donar la raó.
M’amagaré darrera el meu fortí.
M’hi sento segura i m’ha costat molt de construir.
No em deixa anar molt lluny, d’acord, però em protegeix.
Veig a tothom des d’aquí, ningú pot arribar i fer-me mal.
És un sistema assenyat, m’has de donar la raó.
No pots fer una altra cosa.
Perquè el que dic és raonable i els dos ho sabem.
Però també sabem què és el que em fa falta.
Saps el que necessito per a agafar un altre camí.
Si volgués fer-ho, és clar, m’hauries de dir el que vull sentir.
El que realment vull sentir.
Si no ho fas és igual, ja trobaré qui em doni la raó.
Ja trobaré a algú que em doni una mica d’alè.
I tot anirà bé, com sempre.
Hi ha submarinistes que no pugen a la superfície fins que no se’ls acaba l’aire.
Si us plau, tingues paciència i digue’m el que vull sentir.
Si no seguiré explorant els coralls de sota casa.
Que també són macos, eh? No estan pas malament.
Amb això m’has de donar la raó, no?
