Sempre hi ha una virtut o una altra que desitgem i no tenim.
De totes elles, la que voldria és la de ‘no cagar-la’.
No la de ‘no equivocar-me’. Vull dir tal com sona: la virtut de ‘no cagar-la’.
A veure, potser confonc ‘no tenir la virtut’ amb el ‘tenir el defecte de’ cagar-la.
De totes elles, la que voldria és la de ‘no cagar-la’.
No la de ‘no equivocar-me’. Vull dir tal com sona: la virtut de ‘no cagar-la’.
A veure, potser confonc ‘no tenir la virtut’ amb el ‘tenir el defecte de’ cagar-la.
M’explico. Em refereixo a aquelles petites coses que no són desgracies però que et van donant pel sac. Fets que són tonteries, petits detalls que si succeïssin en un altre moment o situació passarien inadvertits.
Perquè clar, no tinc la virtut de ‘no cagar-la’. Però tinc magnífica virtut de fer-ho just quan la cagada pot abastar la seva dimensió màxima. A més tenen l’agreujant que les has provocat tu. Amb el conseqüent sentiment d’autoimbecil·litat que et pot torturar anys i panys.
El pitjor és que ja ho esperes. Quan tot va bé penses: ay, quan la cagaré... I ara ve quan la cago... Aquell comentari fora de lloc, aquests sentiments mal entesos, aquella reacció exagerada, aquell despistíllo a la feina, aquella copa de més,...
Per què? Perquè no tinc la virtut de ‘no cagar-la’? O el defecte de fer-ho.
És igual.
Total, crec que tampoc tinc la virtut d’escriure bons textos i que s’entenguin.
Això si, tinc la virtut d’evitar que es facin pesats, perquè per defecte tots són curts.
