A casa tenim una princesa a qui mimem com una reina.
M’encanta quan entro a casa i no em veu, se n’adona que hi sóc i em somriu tant que sembla que li hagin d’explotar les galtes.
No fa per a fer-te un petó, però te’l demana amb la mirada. Posa la galta, no fos cas que ens passéssim de cosona.
S’aixeca i camina a palpentes. Sembla que hagi de caure, però el pas és segur. Dóna-li l fiança, penso, ho farà segur. I si, generalment ho aconsegueix. I si no, s’espera una estona.
És pacient. Ha après a ser-ho. I somriu, també ha après a fer-ho.
Somriu per a tot. Em sorprèn la seva capacitat per a emocionar-se per les coses més senzilles. Sembla que amb els anys ho oblidem això.
El seu món està fora de les preocupacions que tenim els adults. Fa que no amb el cap quan veu la violència a la tele, o deixa anar un ‘bàcs’ quan no li agrada alguna cosa. Però la resta, sembla que no li preocupi. Dic sembla però no és del tot veritat. Comentem l’error de pensar que no entén bé les coses i que li hem de maquillar la realitat, quan de tant en tant deixa anar una pregunta que et deixa clavat a la cadira. Com a una criatura, no sé per què li parlem diferent. Una cosa és fer-ho amb tacte i l’altre és parlar com si fossin tontos.
La seva moneda de canvi son els somriures, la mala llet i la companyia.
Et fa pocs regals. Algun dibuix que penges a la nevera, un panellet sobrant de la castanyada ben embolicat en un tovalló o un mocador brodat amb més pena que glòria. Però tenint en compte que és l’únic que fa a la vida, realment és una manera bonica d'agrair tot el que fas.
Dir gràcies. Aquest petit gest que no ha sabut fer mai. Aquest orgull de pensar que les coses es fan perquè s’han de fer. Aquests collons tan ben col·locats que han fet posar dret a més d’un. D’aquest geni en queda un bri en la mirada. Crec fermament que ho guarda tot dins el puny de la mà que no pot obrir. Res perdura per sempre però mai canviem del tot.
Tots tenim un ying i un yang, una part més fosca i una més clara i amable. A la nostra princesa, per no dir reinona, només li’n queda una de visible. El destí ha volgut que només ens ensenyi la que havia estat amagada des de sempre.
El puny agafat amb ràbia hi és, però la mirada, el somriure i el pessic per a cridar l'atenció es veuen molt més que això.
Ella no ha triat canviar ni fer-se gran, però ho ha hagut de fer. Com nosaltres hem après a ser la seva cort fidel i marcar unes noves normes de convivència.
Tu cedeixes, jo cedeixo. Jo faig sense demanar res a canvi i tu em dius gràcies. El temps m’ha ensenyat la teva cara bonica i em fa donar-te les gràcies a tu. No se m’acudeix res més per a agrair-t’ho que seguir tractant-te com una reina.
