Aprendre

A mi les persones que ténen les coses molt clares me fan por. També una mica d’admiració, perquè envejo aquesta rotunditat en segons què. Que totes les intencions i les forces vagin cap a aquest únic objectiu, que és (sense cap mena de dubte) el millor.

Jo no sóc així, sinó ben al contrari. Cosa que no vol dir que dins meu no tingui una opinió clara. Però el temor a que no sigui l’encertada fa que la tria vagi canviant fins al punt de tornar boig al contrari i a un mateix.

El dubte, seguit de la culpa i la disculpa desmesurada per no haver encertat. Cosa provable, la de no encertar, quan qualsevol opció et sembla que no és la bona. Això hi ha gent que no ho té. I no ho entenc. Bueno si, dormen tranquils. Havent fet atrocitats, hi ha gent que ronca i li cau la baba cada nit. Mentre la gent com jo, per a una petita decisió, passa la nit al lloro.

Culpes i encerts a banda. L’autocrítica és imprescindible per a avançar. L’autoflagel·lació no, això només desespera. És com rascar-se una picada de mosquit. T’encetes, sembla que passa la picor, però després aquesta és més forta i a sobre et fas ferida.

Tots actuem per a alguna raó. A vegades són irracionalment estructurals. Per tant, ens agradi o no, formen part de nosaltres. I per tant, són el baròmetre de la nostra normalitat. Això no ens treu responsabilitat de millorar, de canviar. Sobretot quan topem amb algú que ens fa adonar que certes coses no estan del tot bé. O ho estan, segons com es miri.

I és des d’aquests punts de vista des d’on hem d’intentar mirar-nos. Veure si ens agradem. Veure què passaria si algú del nostre costat actués així. Si ens importaria i si li perdonaríem. I sobretot, si realment és tan catastròfic o només és molest.

I valorar. Valorar si val la pena canviar. I provar-ho o ignorar-ho. Però poder-ho fer amb criteri. Tenim arguments antiquíssims a favor del canvi com: rectificar és de savis. Si, i dels que s’equivoquen, també.

Darrerament he sentit molt la frase de la Forcades de ‘farem la revolució i després l’haurem de tornar a fer’. Doncs bé, l’agafo amb pinces per a adaptar-la: haurem de canviar el que no ens agrada i després tornar-ho a fer. Perquè una cosa és la intenció i l’altra és que la nostra conducta no torni a fer automàticament el que per a ella és ‘normal’.

Me n’alegro molt de no ser de les que ho ténen tot clar, no paro d’aprendre. Passo nits en blanc, el neguit de folclòrica m’explota dins el pit, tibo d’amics per a dubtes existencials que només arrenquen somriures i em costa parlar perquè se m’ennuvola el cervell. Però sé que val la pena.

Anem a picar pedra.

El tetris de la vida moderna

Em fa gràcia quan sento a algú que cerca l’amor. És un tema pel que sempre he tingut curiositat. Fascinació, més aviat. Quan parlen d’amor, entenem que és d’una parella. I més que cercar el gran amor de la nostra vida, a certa edat ja veus que el que necessita la gent és companyia. Un company de viatge que se’ns avingui mínimament per a tirar endavant sense sentir-nos sols.

Pel que he anat veient, trobar a algú que interpreti aquest paper és relativament fàcil. Es tracta d’anar provant i sobretot de posar-hi voluntat. Per part dels dos. Dues peces poden casar de moltes maneres, i més si les prems amb força. Fins i tot sembla que després costen més de separar. Estan com soldades a foc roent. Ens hem cremat i ens ha costat, però al final, estem contents de l’èxit obtingut. I diem orgullosos: mira, ens ho hem passat fatal però al final hem tirat endavant.

Plas, plas, bravo! Jo em trec el barret. I me’l torno a posar. Se’m desdibuixa el concepte d’esforç amb el de sacrifici. I no m’agrada. Si mai arriba el moment de separar les peces, acostuma a costar. Si s’han ajuntat amb força, amb força s’han de separar. A més, la ferida de la soldadura vasta deixa una cicatriu d’allò més lletjota.

Crec que l’amor de debò (i no parlo només del de parella), no és ben bé això. Si que es tracta d’encaixar peces, però sense cap mena d’esforç. M’explico. Quan dic que no costa esforç és que no notes que el fas ni el veus com a tal. És una feina constant, no només trobar l’altra peça, sinó trobar quina és la posició correcta perquè aquesta encaixi millor. Pot ser una tasca senzilla, però molt laboriosa. Com la cuina. Un pa amb tomàquet és bo, clar que si. Però els plats que porten hores de xup-xup i paciència, tenen tots els números de ser recordats com a àpats de l’any. I alimenten més.

Jo he tingut la gran sort de trobar algunes peces que encaixen molt amb mi. Tant que les comparo de manera desproporcionada (i desencertada) amb altres peces que em vaig trobant pel camí. Aquestes noves no les he sabut encaixar bé. Suposo que tot i tenir molt clar el procediment en el subconscient, mai l’he sabut aplicar de manera conscient quan es tracta de trobar parella. És curiós això que em passa. Perquè amb els amics ho he fet altres vegades, he donat voltes a les peces amb cura fins que han encaixat de manera natural. Per què no funciona amb totes les peces? L’error és no mirar a segons quines peces de la mateixa manera, les tracto com si fossin d’un altre joc. Per tant, són impossibles d’encaixar.

També tinc clar però, que no sempre tot ha de ser tranquil. Hi ha peces que necessiten d’una mica de soldadura per a encaixar. També tinc clar que una peça pot picar amb una altra amb tal virulència que es quedin enganxades com si fossin una. També tinc clar que hi ha números que amb aquest sistema encaixi on no toca. Bastants. Però això no treu que hi hagi peces per les que passar per la farga és imprescindible. Si no la fons una mica, et pot portar segles encaixar una peça que després acaba saltant quan arriba un ferro roent de debò.

Tot i les queixes, angoixes i teories absurdes que pugui generar, és apassionant jugar al tetris. Sobretot quan saps que estàs ben encaixat i no et fa por no saber quina figura vindrà. I sobretot també, quan ja comences a conèixer totes les formes de les peces que vindran. I molt millor, que només veure-les ja saps si poden encaixar o no. Sent conscients però, que sempre ens podem equivocar. I que cada vegada tenim menys temps fins que cau.

Només fa falta trobar-li la gràcia, tenir paciència i no perdre les ganes de seguir jugant.