martes, 11 de octubre de 2011

NYC

Dir que Nova York és fantàstic és un clàssic carrincló. Però dir que la truita de patates de ta mare és la millor del món també. I no per això deixa de ser cert. Aquí tot és especial. Cada cosa té alguna característica que la fa única. Suposo que ho apreciem perquè no vivim aquí. Perquè tot que veiem ens recorda a algo que alimenta tòpics pel·liculeros, o novel·lístics, o musicals, o d’art modern o de publicitat. Però és més que això. És com una Europa renovada. Dissenyada a ‘imagen y semejanza’ però més gran, més alta i combinada amb gràcia. Total, no tenen història, poden inventar-se el que sigui. Todo vale. Amb gent de tots colors i mentalitats. Són els llocs on tocaven els grans del rock, el blues i el jazz. Són els carrers on s’han concebut i rodat algunes de les millors pel·lícules. Són els bars on bevien aquells autors que tan han marcat la història contemporània. Són els museus on pots veure les obres crucials i més conegudes de la història de l’art. És la ciutat on pots trobar la botiga que venen el que necessites. El que sigui. I tenir-ho al moment. Si tens diners per comprar-ho. És encara, la ciutat de les oportunitats. Si vols, tens sort i et saps moure.
Hi ha tants NYC com persones la visiten i hi viuen. Pots sentir milers d’històries diferents sobre la City i totes seran certes. La del paradís net i segur, i la de les rates pel carrer i la pobresa extrema. És NYC un miratge? Avui he conegut un noi grec que fa 14 anys que viu aquí i m’ha definit la ciutat com a ‘surrealista’. Doncs si, té aquest punt també. S’acabarien els adjectius i tots serien encertats.
El que està clar és que té alguna cosa que enganxa. I com tot el que enganxa, també té coses no tan bones. Viure aquí més de dos o tres anys diuen que cansa. Deixa d’enlluernar-te i veus l’altra cara de la moneda. Un cop saps el que hi ha, o marxes o ja t’hi quedes per sempre. Com a visitant, entregar-se a l’encant d’aquesta ciutat (com faries amb qualsevol passió) porta el risc de poder decebre’t. I també el risc de quedar tan fascinat que et converteix en yonki de NYC de per vida. Patir per patir, jo trio aquesta opció. Barra lliure de flipamenta.
Aquests dies estic vivint moments de plenitud i melancolia. Moments que he pensat que viure aquí és el que vull. Moments en què he passat de l’alegria extrema de sentir-me afortunada de poder viure aquestes sensacions, a la plorera de pensar que he de marxar. Per què em fas sentir tan còmode si no em puc quedar? Per què viure aquest idil·li sabent que té un final? Per què fas que m’entregui d’aquesta manera, si enyoraré tot de tu. Des de la calma aparent del matí al West Village a la pudor del peix a Chinatown? Per què em tornaràs a casa amb l’únic objectiu de buscar la mínima excusa de venir-te a veure altre cop?
Senzillament ho fas perquè jo vull que sigui així. Perquè és el que vaig venir a buscar i he tornat a trobar. Aquest amor impossible i correspost alhora que fa que tot encaixi de manera folclòrica. I tu m’has donat el que més desitjava. Per tot això, gràcies.
Potser si que és un miratge. Avui contemplant les llumetes dels edificis i cotxes des de dalt de l’Empire State he pensat que tots s’havien posat d’acord perquè allò estigués funcionant en aquell precís moment. Després te n’adones que no, que tot va compassat perquè és així. Perquè hi ha qui neix amb salero i garbo i hi ha qui no. Hi ha amors que han nascut per a ser amants. Hi ha llocs que ens fan sentir com a casa per aprendre com volem que sigui casa nostra. Hi ha viatges per a distreure’ns i d’altres per a aprendre. Com les pel·lícules. Hi hi ha qui t’ho ofereix tot, per un mòdic preu.
Jo tinc clar el que és New York per mi i el que em provoca. L’estimo perquè em fa sentir més viva. L’adoro perquè m’empeny a cercar altres amors que em puguin fer créixer més. Només espero que arribi el dia que NYC trobi algú que la faci sentir igual que els que l’adoren. Ser un Zeus de les urbes ha de ser molt cansat. It’s up to you.