De les persones que conec, les que millor escriurien una
comèdia romàntica són solteres. No és que sigui una característica essencial,
les que tenen parella fer-ho perfectament, però crec que no quedaria igual.
És com si per una mena d’equilibri còsmic, uns escrivissin el guió que viuen els altres. Si ets l’escriptor, el teu sou és veure-ho materialitzat davant teu. Just com imaginaves.
D’aquesta manera veus la visió de l’amor que tens al cap. En la que creus i de la que n’estàs convençut. Pots saber què senten, què pensen quan es miren. Ho saps amb tota certesa perquè ho has escrit tu. Fins i tot el guió de les petites discussions, aquelles que acaben amb una rebolcada. O aquells finals folclòricoapocalíptics, tan ben lligats amb la frase adequada.
Vist pels teus ulls, tot és perfecte. O si més no, com tu havies pensat que havia de ser. I així no pot ser d’una altra manera, perquè no ho has contrastat.
Si ets l’actor només has d’esperar que es vagin succeint els esdeveniments del guió. Segur que és fantàstic perquè l’ha fet algú que ha cuidat fins al més mínim detall. A part, al no conèixer els episodis, vagi malament o no, sempre és un tria-la-teva-aventura i un ‘dragon khan’ de sentiments i emocions.
I un guionista no pot viure una comèdia romàntica? Si, suposo, si no l’escriu ell, clar.
Imagineu a un guionista assegut a la barra del bar, se li acosta una persona i li demana el diari. El guionista es gira i li crida: no, no és així! M’has de demanar l’hora! A part, hauries de ser morena! I gira cua, que això no és Manhattan!
Un fracàs estrepitós.
Molts ‘guionistes de comèdies romàntiques’ es lamenten que la seva vida la viuen els altres. S’inventen històries que ells són incapaços de viure. Però només és per por, perquè ja és el que volen, suposo. Si escrius el que desitges amb un camí molt marcat, res que surt d’aquí t’agrada. Per tant, per a viure-ho o tens una sort envejable, o estàs al ‘Show de Truman’ o ets el creador del nou ‘dogma 95’ i ja tot és igual.
Guionistes del món, relaxem-nos! Penseu que en aquests moments hi ha un guionista exprement el cervell creant el vostre guió. Només heu de deixar de pensar, buidar el cap i esperar que entri en escena algun extra.
Improvisació i incertesa. Ve cagalera de pensar-ho, eh? Qui ha dit que fer d’actor fos fàcil? Para ja el motor i deixa que sigui un altre el que prem les tecles.
És com si per una mena d’equilibri còsmic, uns escrivissin el guió que viuen els altres. Si ets l’escriptor, el teu sou és veure-ho materialitzat davant teu. Just com imaginaves.
D’aquesta manera veus la visió de l’amor que tens al cap. En la que creus i de la que n’estàs convençut. Pots saber què senten, què pensen quan es miren. Ho saps amb tota certesa perquè ho has escrit tu. Fins i tot el guió de les petites discussions, aquelles que acaben amb una rebolcada. O aquells finals folclòricoapocalíptics, tan ben lligats amb la frase adequada.
Vist pels teus ulls, tot és perfecte. O si més no, com tu havies pensat que havia de ser. I així no pot ser d’una altra manera, perquè no ho has contrastat.
Si ets l’actor només has d’esperar que es vagin succeint els esdeveniments del guió. Segur que és fantàstic perquè l’ha fet algú que ha cuidat fins al més mínim detall. A part, al no conèixer els episodis, vagi malament o no, sempre és un tria-la-teva-aventura i un ‘dragon khan’ de sentiments i emocions.
I un guionista no pot viure una comèdia romàntica? Si, suposo, si no l’escriu ell, clar.
Imagineu a un guionista assegut a la barra del bar, se li acosta una persona i li demana el diari. El guionista es gira i li crida: no, no és així! M’has de demanar l’hora! A part, hauries de ser morena! I gira cua, que això no és Manhattan!
Un fracàs estrepitós.
Molts ‘guionistes de comèdies romàntiques’ es lamenten que la seva vida la viuen els altres. S’inventen històries que ells són incapaços de viure. Però només és per por, perquè ja és el que volen, suposo. Si escrius el que desitges amb un camí molt marcat, res que surt d’aquí t’agrada. Per tant, per a viure-ho o tens una sort envejable, o estàs al ‘Show de Truman’ o ets el creador del nou ‘dogma 95’ i ja tot és igual.
Guionistes del món, relaxem-nos! Penseu que en aquests moments hi ha un guionista exprement el cervell creant el vostre guió. Només heu de deixar de pensar, buidar el cap i esperar que entri en escena algun extra.
Improvisació i incertesa. Ve cagalera de pensar-ho, eh? Qui ha dit que fer d’actor fos fàcil? Para ja el motor i deixa que sigui un altre el que prem les tecles.
