La necessitat de fer una fotografia deuria néixer d’un mut. O d’una persona incapaç de trobar les paraules adequades per a descriure una situació. Potser també de l’avarícia de voler emportar-te alguna cosa que no pots moure de lloc. O de l’ambició de voler plasmar eternament la joventut, o de ser immortal. O perquè un desconfiat cregui el que mai hagués pensat. O per a poder robar sense endur-te res. O per a contemplar aquella mirada d’amor per sempre. O potser per a desar els records en un suport menys fràgil que la memòria.
Està clar que la fotografia ha evolucionat moltíssim i molt ràpid des de que es va inventar. Hem canviat els hàbits. Hem passat de fer una fotografia a tirar una foto. Però el motiu per qual les fem no crec que hagin canviat gaire.
Això si, igual que la societat, la fotografia ha evolucionat cap a un consumisme extrem. L’afany de canibalisme ha arribat a aquesta disciplina artística que ja ha passat a ser una activitat habitual de masses. Mirem el món a través d’una pantalla, tot el dia. Coneixem les notícies a la televisió, treballem davant l’ordinador, ens comuniquem via mòbil i consultem les xarxes socials amb la tablet. I les vacances les mirem a través de la pantalleta de 2” de la càmera. Només cal aixecar una mica la vista i contemplar al teu voltant... som un exèrcit de disparadors concentrats en un mateix punt. No ens detenim a contemplar el que hi ha més enllà de la vista panoràmica. Veiem les meravelles d’aquest món amb l’antifaç del límit de l’objectiu. Estem ansiosos buscant com podem fer el millor ‘shot’, disparem a ràfegues, a discreció, sobrats de SD i de bateria, sabent que alguna de les 450 fotos serà la bona per a poder lluir davant de qui sigui. La majoria d’aquestes no rebran mai un tractament digne. Restaran per sempre en el limbe d’una carpeta a Mis Imágenes sense classificar.
No cal posar-se dramàtics tampoc. L’abaratiment dels costos i la multitud de suports per a captar imatges ha convertit la fotografia en una forma d’expressió creativa a l’abast de tothom. Pots lluir al mòbil la cara del teu nét, rebre un ram de flors que mai oloraràs, compartir una vista espectacular, veure uns llavis que diuen t’estimo. Pots plasmar emocions i transmetre-les en un instant. Pots emocionar, indignar, fer riure, començar una guerra i acabar un dubte. Una fotografia pot canviar el teu estat d’ànim. Independentment de la seva qualitat, en aquest cas el que conta és el missatge. Fer una foto és com parlar però estalviant-te feina. Tothom es comunica, però per a parlar no tothom fa servir paraules refinades i boniques.
 |
| Foto de Fernanda Schenferd |
Tot això no impedeix un fet irrefutable: la fotografia, la fotografia ben feta, és un art. I com a tal, només alguns saben fer-lo bé. No és gens fàcil disparar en el moment adequat. Just en aquell moment. Es necessita molta experiència per a saber descriure una persona en un fotograma 2D. Captar l’essència del que pensa, de la seva ànima. Cal ser brillant per a plasmar una idea, un concepte, un sentiment, una denuncia en una imatge. Si, a vegades és fàcil impressionar, hi ha moltes tècniques i programes de retoc. Però desenganyem-nos, que no cola. Hi ha noies que per molt que les maquillin, només arribaran a Miss Simpatia.
Una bona fotografia no es devalua amb el pas del temps. Ni tampoc t’ha de deixar sense res a dir. Si, valdrà més que mil paraules, però una bona fotografia t’ha de portar a dir-ne mil més. A fer-te reaccionar i a tenir ganes de comentar-la, d’inspirar-te alguna cosa a fer.
Hi ha fotografies però, on ja no hi ha res més a afegir. Tenen el ‘The End’ estampat al darrera. No passa res. També hi ha frases que ensumen a final. I no per això deixen de ser més boniques i necessàries.
P.D.1: Aquest text va començar sent un encàrrec i ha acabat sent una entrada.P.D.2: Fer, si te gusta para tu proyecto, ya sabes, todo tuyo =D
