De totes les arts que ens fan gaudir una mica més de la vida, el que més m’agrada és el de la conversa.
Tan poc valorat a peu de carrer. Tan humiliat per alguns que s’anomenen ‘tertulians’.
És tan quotidià que l’identifiquem com una simple necessitat. I clar que ho és! Però el fer-ho cada dia no li resta valor, ni vol dir que tots el sapiguem portar de la manera apropiada. Com totes les arts, exercir-les bé costa tant!
Em fascinen els personatges capaços de donar-te una bona conversa. De convertir tot el que diuen en interessant. De fer-te entendre el que no haguessis comprès mai. Capaços de centrar els teus sentits en aquella història. D’hipnotitzar-te amb petites novel·les que tu coescrius. Perquè el bon art de la conversa no és un monòleg, no parlo d’aquests egòlatres que parlen i no escolten. NO. Es tracta d’interactuar. A dues, tres, quatre o les bandes que faci falta.
Un debat sense moderador. On les paraules lliguen com si es tractés d’un guió madurat.
L’art de la conversa transforma la improvisació constant en energia pel cervell. Aprendre i comprendre, compartir i discutir. Rebatre i estar d’acord. Passar de tema a tema com un tarzán saltant pels arbres. Conèixer realment a qui pensaves que ja havies calat i fer caure del pedestal a un ‘cantamanyanes’ amb quatre frases ben apreses. Crear interès per coses que ni coneixies i descobrir que coses que tenies com a interessants tenen menys suc que un tap de suro.
És fantàstic conversar amb algú i conèixer poc a poc com és sense que et digui res d’ell mateix. Enamorar-te d’una manera de parlar i deixar-te endur. Despertar la curiositat sobre aquell llibre, aquella peli, aquella persona o el clàssic ‘arreglar el món’. Perquè en la majoria de converses (sobretot de sobretaula) deixes en ridícul a Willy Fog. Tot sovint acabes al mateix punt de partida, però tant se val. Has viatjat, has conegut llocs i personatges estranys i sobretot, ja tens més fons per la teva conversoteca.
Una conversa por ser una guerra, amb armes i objectius diferents a cada bàndol. Quan trobes un conversador millor, no val fer-se l’ofès. És hora d’adquirir pràctica. Has d’aguantar i seguir el seu fil. Escoltar com condueix les paraules, mirar com les acompanya amb els gestos, ser respectuós i esperar el moment de poder entrar a ballar. Has d’estar preparat per a vèncer la batalla i ser vençut amb elegància, humor i coneixements. Sobretot. Les partides de pòker poques vegades es guanyen amb farols. No has de desestimar cap tema, has de ser humil, ser punyent, ser... qui vulguis ser aquell dia.
I si els interlocutors no responen, no t’entenen, no volen conversar. No passa res, com cantava La Carrá: búscate otro más bueno, vuélvete a enamorar!
P.D.: Com no podia ser d’una altra manera, aquest text ha sorgit a arrel d’una conversa. I el dedico (en plan pop star, porque yo lo valgo) al gran conversador que me’l va suggerir i que a sobre, m’ha deixat la foto. Per l’Oriol.
És tan quotidià que l’identifiquem com una simple necessitat. I clar que ho és! Però el fer-ho cada dia no li resta valor, ni vol dir que tots el sapiguem portar de la manera apropiada. Com totes les arts, exercir-les bé costa tant!
Em fascinen els personatges capaços de donar-te una bona conversa. De convertir tot el que diuen en interessant. De fer-te entendre el que no haguessis comprès mai. Capaços de centrar els teus sentits en aquella història. D’hipnotitzar-te amb petites novel·les que tu coescrius. Perquè el bon art de la conversa no és un monòleg, no parlo d’aquests egòlatres que parlen i no escolten. NO. Es tracta d’interactuar. A dues, tres, quatre o les bandes que faci falta.
Un debat sense moderador. On les paraules lliguen com si es tractés d’un guió madurat.
L’art de la conversa transforma la improvisació constant en energia pel cervell. Aprendre i comprendre, compartir i discutir. Rebatre i estar d’acord. Passar de tema a tema com un tarzán saltant pels arbres. Conèixer realment a qui pensaves que ja havies calat i fer caure del pedestal a un ‘cantamanyanes’ amb quatre frases ben apreses. Crear interès per coses que ni coneixies i descobrir que coses que tenies com a interessants tenen menys suc que un tap de suro.
És fantàstic conversar amb algú i conèixer poc a poc com és sense que et digui res d’ell mateix. Enamorar-te d’una manera de parlar i deixar-te endur. Despertar la curiositat sobre aquell llibre, aquella peli, aquella persona o el clàssic ‘arreglar el món’. Perquè en la majoria de converses (sobretot de sobretaula) deixes en ridícul a Willy Fog. Tot sovint acabes al mateix punt de partida, però tant se val. Has viatjat, has conegut llocs i personatges estranys i sobretot, ja tens més fons per la teva conversoteca.
Una conversa por ser una guerra, amb armes i objectius diferents a cada bàndol. Quan trobes un conversador millor, no val fer-se l’ofès. És hora d’adquirir pràctica. Has d’aguantar i seguir el seu fil. Escoltar com condueix les paraules, mirar com les acompanya amb els gestos, ser respectuós i esperar el moment de poder entrar a ballar. Has d’estar preparat per a vèncer la batalla i ser vençut amb elegància, humor i coneixements. Sobretot. Les partides de pòker poques vegades es guanyen amb farols. No has de desestimar cap tema, has de ser humil, ser punyent, ser... qui vulguis ser aquell dia.
I si els interlocutors no responen, no t’entenen, no volen conversar. No passa res, com cantava La Carrá: búscate otro más bueno, vuélvete a enamorar!
P.D.: Com no podia ser d’una altra manera, aquest text ha sorgit a arrel d’una conversa. I el dedico (en plan pop star, porque yo lo valgo) al gran conversador que me’l va suggerir i que a sobre, m’ha deixat la foto. Per l’Oriol.
