Daltonisme emocional

No recordo veure una primavera així.
No recordo veure uns colors així.
No recordo parar-me al costat d’un camp de blat a collir un pipiripíp, perquè si.
No recordo que tot fos tan maco.

Notar que el pit es fa ample.
Que perds el cap un moment.
Respirar fins al fons tancant els ulls,
i pensar que la vida és meravellosa.

Perquè si.
Perquè allò que mires és molt bonic.
Perquè per fi te n’has adonat.
Perquè estàs tranquil.
I perquè et costa pensar en quan no ho estaves.

Aquell blat segurament sempre ha estat allà.
Potser sempre ha tingut el mateix color.
El sol sempre l’ha torrat de la mateixa manera.
Però jo sempre l’havia vist diferent.

Tampoc era lleig.
Era el que hi havia i ja estava bé.
Però ara que se m’han arreglat els ulls,
no entenc com em podia agradar.

He viscut ja unes quantes primaveres,
patir-les, més aviat.
Com un preludi plujós abans de la calor.
Unes quantes, però sento que aquesta és la primera.

I em fa feliç.
Em fa tan feliç poder-la viure amb la calma.
Em fa tan feliç haver tingut paciència.
Em fa tan feliç no haver-me rendit.

Perquè jo sabia que aquests colors eren aquí.
Ho havia sentit a dir.
I tenia tantes ganes de veure’ls,
que finalment els he vist.

Estic ansiosa per a veure els de l’estiu, la tardor i hivern.
Sé que seran igual de bonics.

No cal tenir por al canvi d’estació.
Un cop curada del daltonisme,
només he de procurar que sigui per sempre.